Per què un blog sobre inutilitats?

Un blog com Déu mana diuen que comença sempre amb una presentació de l’autora o amb una declaració d’intencions: Quan em pregunten a què em dedico o he de parlar sobre la meva vida professional, dic que sóc professora de llatí i grec. He estudiat Filologia Clàssica a la UB, tinc un Diploma d’Estudis Avançats (mentre encara penso sobre què faré la tesi…) en Filologia Romànica i Hispànica a la URV, un màster en Patrimoni i Recursos Culturals a la UOC. Actualment sóc investigadora adscrita a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) i presidenta de l’Associació de Professorat de Llengües Clàssiques de Catalunya (APLEC). I quan acabo la retòrica, immediatament comencen sempre les mateixes preguntes…
Això encara s’estudia? Per  a què serveix?
Reconec que són preguntes que abans em molestaven molt i m’irritaven. Després d’anys de lluitar amb respostes que tampoc satisfeien a ningú, ho he entès. I he sabut donar el tomb a la pregunta:
-EM DEDICO A COSES INÚTILS. Afirmo orgullosa. S’ha acabat la discussió.
Aquesta resposta acostuma a provocar tres reaccions diferents: resignació, complicitat i provocació.
Els resignats accepten la meva adversitat amb conformitat. Com qui té una malatia crònica o està passant un mal moment. Escolten la resposta i no qüestionen res més, em veuen com una rara auis i prou. I jo em sento alliberada. M’allibero de justificar-me per haver estudiat llatí i grec. M’allibero de dedicar-me a la investigació, perquè sí, sense cobrar, per gust. De passar-me hores en un arxiu, de fer recerca local, d’estudiar grec modern, de tantes i tantes coses inútils…
Els còmplices m’entenen a la primera i són capaços de copsar la utilitat de l’inútil sense fer preguntes. De fet, a aquest segon grup mai se’ls hauria acudit fer aquest tipus de preguntes, perquè segurament en algun moment de la seva vida també s’han dedicat o es dediquen a coses inútils, perquè els meravellen i els apassionen les inutilitats.
I els últims se senten provocats. I reaccionen a la resposta amb interès. Volen saber-ne més. No es volen resignar a creure el que dic i encara no poden esdevenir els meus còmplices, perquè no m’entenen. Encara.
La necessitat de començar aquest blog, no és nova, però va convertir-se en imperiosa fa uns dies, després d’una entrevista que em van fer al Matí de Catalunya Ràdio on vaig confessar públicament i obertament la meva passió: les inutilitats. També fa pocs dies vaig sentir la notícia que Nuccio Ordine, el filòsof calabrès, venia a Barcelona. a presentar Quan vaig començar a llegir la seva obra, L’utilità dell’inutile (en la versió en català editada per Quaderns Crema el 2013)  que ara està al calaix de  la meva tauleta de nit, com les Bíblies en els hotels d’Itàlia,  vaig sumar-me a aquest  oxímoron tan proclamat ja des dels propis grecs i vaig pensar que havia de fer alguna cosa per aquells que volguessin descobrir o compartir la utilitat de l’inútil. O sigui que benvinguts cómplices i reaccionaris a les (in)utilitats.  Primer us recomano que llegiu el manifest d’Ordine. Perquè gaudim de tantes coses inútils, de tants objectes inútils, de tants llocs inútils. 
  “Tot té un preu. Però no el coneixement: el preu que cal pagar per conèixer és d’una naturalesa molt diferent. Ni tan sols un xec en blanc ens permetrà adquirir mecànicament allò que només pot ser fruit d’un esforç individual i d’una inesgotable passió. En suma, ningú no podrà realitzar en lloc nostre el fatigós recorregut que ens permetrà aprendre. Sense grans motivacions interiors, el més prestigiós títol adquirit amb diners no ens aportarà cap coneixement veritable ni afavorirà cap autèntica metamorfosi de l’esperit”.
“És dolorós veure homes i dones entestats en una insensata cursa cap a la terra promesa del benefici, en la qual tot allò que els envolta—la naturalesa, els objectes, els altres éssers humans—no desperta cap interès. La mirada fixa en l’objectiu que es busca no permet ja entendre l’alegria dels petits gestos quotidians ni descobrir la bellesa que batega en les nostres vides: en una posta de sol, un cel estrellat, la tendresa d’un petó, una flor que neix, una papallona que vola, el somriure d’un nen. Perquè, sovint, la grandesa es percep millor en les coses més simples”
Nuccio Ordine

Anuncis

7 pensaments sobre “Per què un blog sobre inutilitats?

  1. “Y lo que han conseguido, y sospecho que lo han hehco en una cadencia directamente proporcional a nuestra dependencia cada vez mayor de ellas, es que nos volvamos adictos a encontrarle una finalidad a cualquier cosa. Le buscamos un propósito a todo lo externo a nosotros y, de manera interna, le buscamos una explicación al mundo exterior en función de una intencionalidad y queremos justificar esa búsqueda por medio de la misma intencionalidad. Esta adicción a la búsqueda de un motivo, de una función, de un rendimiento cuantificable, se ha infiltrado en todos los aspectos de nuestras vidas hasta convertirse de forma muy eficaz en sinónimo de placer, de modo que la versión moderna del infierno es la carencia de propósito.” John Fowles, 'El árbol'.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s