El Caos

Per a molts, caos és sinònim de desordre, però per als grecs era un déu que representava allò que no es podia predir. El consideraven el primer element, una barreja de partícules que vagaven sense ordre, en totes direccions, del qual en sorgiria la terra, Gea i el seu amant perfecte el cel, Urà; el femení i el masculí. El poeta grec Hesíode del segle VIII aC citava en la seva Teogonia que “abans de totes les coses existia el Caos i després Gea, la fertilitat, pilar sòlid enclavat a les profunditats de la terra espaiosa; i després Eros, el més bell dels déus immortals, que trenca les forces i que de tots els déus i de tots els homes posseeix la intel·ligència i sapiència”
Aquesta descripció de l’origen del món segons el mite grec m’encanta, què voleu que us digui! De cosmogonies n’hi ha de tots colors, però em meravella pensar que les partícules que vaguen sense ordre en totes direccions s’uneixen gràcies a Eros, aquest déu antic, aquesta força indomable, aquesta atracció que fa que s’ajuntin els elements. No us imagineu Eros com aquell noiet cec que dispara fletxes a tort i a dret, a qui després li posen ales i el fan fill d’Afrodita! No, en el mite com en la vida, les coses sempre s’enreden. La veritat és que no és gaire científic, però encara ho és menys la teoria de la Bíblia i mireu si té seguidors. Posats a fer és més bell pensar que les coses s’uneixin per atracció, per amor i no pas per atzar o casualitat com en el Big Bang. De fet els grecs ja ho tenien això de tendir a la bellesa, al Cosmos, que és precisament el que significa aquest mot, contraposat al Caos, utilitzat ja per Pitàgores com a sinònim d’ornament per referir-se a l’ordre de l’univers.
M’agrada el Caos. Al món hi ha persones ordenades i d’altres que no. Jo sóc del segon grup, ho reconec, sóc desordenada. Fa uns dies que un amic em va enviar un article de ‘El Periódico’, La futilitat, on Josep Maria Fonalleras criticava Marie Kondo, l’escriptora que ha venut quatre milions de còpies amb el seu llibre i que ha estat best-seller aquest Sant Jordi. (Potser vol dir que hi ha almenys quatre milions de persones desordenades al món?) Quan el pobre Eduard va llegir “la màgia de l’ordrepreveu un pla per desprendre’s de tot allò que es inútil” va pensar en mi i ja em va imaginar sumida en la més profunda indignació. Tenia raó. M’estava pujant la mosca al nas amb tant d’ordre i tant de súper vendes. La gent en parlava com si fos un miracle. Algunes amigues ho explicaven com una gesta heroica. No vaig caure en la temptació de comprar-me’l. Vaig demanar el llibre a una amiga (de les ordenades, esclar), i me’l vaig començar a llegir. “Només conservar els objectes que et fan feliç”. Aquest era el lema. Semblava fàcil. Havia de fer una tasca d’investigació. Agafar cada objecte i dir si em feia feliç, si sentia plaer quan el tocava. La cosa es començava a enredar. La roba i els documents encara, però i els llibres? Tinc centenars de llibres per tot arreu. No me’n puc desfer dels llibres! Ni dels records. Què en faig de totes les meves coses inútils guardades durant tants i tants anys que conformen fil per randa el meu cosmos: una pedra de lava negra de Pompeia, una carta d’amor, un queixal del seny, una esponja del mar Egeu, sabons del hotels on viatjo, entrades de teatre, bitllets de tren, el primer sostenidor que vaig comprar-me, bocinets de ceràmica que arreplego a la platja del moll grec d’Empúries, totes les sabatilles de puntes que he tingut, agendes d’anys passats, poemes de joventut, alguna polsera amb el nom oblidat d’algun nòvio, una caixa de música que ja no fa música, petxines i ulls de santa Llúcia… STOP
Vaig caure a la trampa de pensar altre cop que ser desordenat era com una malaltia de la qual et podies curar. No, no és així. Ja m’estava bé, per ruc. El desordre és un modus vivendi.Però una vegada més vaig tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Quin coi de màgia era aquella de dir que cada cosa té el seu lloc, quin gran descobriment! El que de veritat seria màgic és que cada cosa ocupés el seu lloc per si sola. Això sí que seria la bomba, com una mena de Mary Poppins japonesa enviant màgicament les coses al seu lloc fent petar els dits.
A mi el que em sembla veritablement màgic és el dia que trobes una cosa que has perdut fa molt de temps. Quan ja no hi ha remei i has resat a San Cucufat aquella meravellosa i catxonda oració “dels collons t’he ben lligat i fins que no ho trobi no te’n veuràs deslligat”. Quan ni així has tingut sort i ho deixes córrer, després que algú pronuncii aquella frase tan proverbial que diu ”Quan menys ho busquis, ho trobaràs” Llavors suceeix el miracle. Meravellosament, és així. Et dónes per vençut i un dia txa-txan apareix, així de cop. In-cre-ï-ble, però és així. Estic segura que la japonesa aquesta no ho ha experimentat mai això. Això sí que és màgia!
Però és que la cosa va més enllà. Així és d’agosarada la seva lluita anti-Caos. No en té prou en voler posar ordre a les coses de casa nostra que també ens vol ensenyar com s’ha de plegar la roba. Com si qualsevol dona de bé no sabés que els llençols de sota es pleguen de llarg i els del damunt de través, perquè es vegi la gira. Ara es veu que ja no ho aprenem així, que hem de buscar un tutorial de Youtube per aprendre a plegar la roba.
Finalment tot això no és res més que un entrenament que hem d’extrapolar a la nostra vida personal. Només quedar-nos amb el que ens fa feliç, fora tot el que ens destorbi, interessant, el que no ens aporti res, tot allò inútil. Molt minimalista tot. Viure amb poques coses. La catarsi a Occident la fem d’un altra manera: fem dissabte, cremem a la foguera els mobles vells per Sant Joan, reciclem (que som desordenats però ecologistes i cívics), posem la roba al contenidor de l’Humana, o la donem a Càritas o a algú que la necessiti.

I el caos vital, aquest, Marie Kondo, és inevitable. Per molt que hi lluitem el Caos té la seva teoria. Ens hem cregut que a tot efecte li correspon una causa, de manera lineal. En els sistemes dinàmics qualsevol canvi, per insignificant que sigui, fa que la predicció sigui impossible. En un món connectat i en xarxa, entenem que el tot forma part de tot, que tot té a veure amb tot (holístic, que en diuen ara, que per cert també ve del grec). Però la insignificància d’un petit gest, d’un petit canvi o d’un petit error ens pot portar cap a allò imprevisible, cap allò que no es pot predir. Com allò que el bategar d’ales d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre punta del món. Ja me’n guardaré prou de dir què és o no és insignificant. Per això aquest article és per a tots aquells que us deixeu guiar pel que no es pot predir, que sou capaços de deixar-vos portar per la màgia del desordre, caminant de puntetes entre el caos i el cosmos cercant el tens equilibri en el vostre dia a dia.
Anuncis

2 pensaments sobre “El Caos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s