Dieta grega

Ha arribat l’estiu i és hora de treure’ns la roba. Per a aquells que aneu sempre a l’últim moment i no heu tingut temps de fer l’operació biquini, us proposo una dieta. Això sí, venint de mi, ha de ser una dieta grega. La primera proposta podria consistir a menjar olives de Kalamata, formatge feta, tot regat amb una mica de retzinai, per postres que no falti un bon iogurt grec amb mel o una macedònia. Lleuger, oi? Després abandoneu la tauleta de Plaka i pugeu i baixeu de l’Acròpolis d’Atenes dues vegades, i acabeu el dia nedant una horeta a l’Egeu. Si no voleu o no podeu anar tan lluny aquestes vacances, hi ha un pla B: recórrer l’únic jaciment grec de Catalunya, el d’Empúries, des de la ciutat grega a la romana, que amb la calor que hi fa a l’estiu segur que és millor que una sauna, i més cultural. Mengeu-vos algun salaó de l’Escala i en acabat banyeu-vos a la platja del moll grec, una de les meves preferides. Les dues propostes em semblen igualment de delicioses.
Però del que us vull parlar veritablement és d’un llibre que, com les dietes, ningú no acabarà mai. És d’aquells llibres que surten després de Sant Jordi, perquè no tenen cap pretensió de best-seller: una traducció de Galè, Sobre les facultats dels aliments, que es va presentar a la Universitat de Tarragona el passat mes de maig. Decebedor? Espero que no. També en l’alimentació i en la dieta hi veiem la importància de la tradició clàssica, una vegada més. El propi mot dieta és grec i significa “règim de vida”. I certament, n’hi ha que es passen la vida fent règim.
Als romans també els preocupaven l’obesitat i les dietes. Em sorprèn que Galè escrivís ja un llibre, Sobre la dieta que aprima, durant la seva estança a Roma cap al segle II de la nostra era. Tot i que va néixer a l’hel·lenitzada Pèrgam, famosa per la seva biblioteca, va viatjar per tota la Mediterrània per formar-se en filosofia i medicina fins arribar a Roma, on va adquirir tanta fama que es va convertir en el metge de l’emperador Marc Aureli. Allà va redactar la major part de les seves obres, que assentarien les bases de la medicina àrab i occidental, tot creant una teoria de la nutrició.
No és una lectura amena ni d’estiu. Fins i tot m’atreviria a dir que és avorrida. Filòlegs o antropòlegs i alguna altra rara avis potser aconseguiran gaudir-ne. Però algú ha d’escriure o traduir aquests tipus de llibres. La tasca del traductor és encomiable i sempre queda a l’ombra. Joana Zaragoza fa molts anys que, des del departament de Filologia Grega de la URV es dedica a la recerca de la medicina grega. El lèxic del llibre és difícil, es tracta de traduir del grec termes referents a peixos, carns, plantes i, com diu el proverbi italià: traduttore traditore. A més a més, les obres de Galè no van arribar a l’Edat Mitjana traduïdes al llatí, la qual cosa dificultava la seva salvació, ja que al Renaixement ni Petrarca sabia grec. Afortunadament, els llibres de Galè ens arriben copiats per via bizantina traduïts a l’àrab. Interessant doncs encara més la seva traducció al català i castellà, cosa que ens permet, a més, qüestionar el paper d’una universitat, la de Tarragona, que no disposa d’estudis clàssics des de fa anys, però que conserva un departament de llatí i grec format per filòlegs reconeguts internacionalment per la seva tasca investigadora, i que depenen també del departament de Filologia Catalana, una altra llengua i carrera encara en més perill d’extinció.
No us faré una llista de tots els aliments que menjaven grecs i romans, ni pretenc donar una lliçó de dieta mediterrània, però sí que us en destacaré algun que us sorprendrà. La base de l’alimentació de l’antiguitat és sens dubte el cereal, juntament amb l’oli d’oliva i el vi —tractat com una medicament a l’antiguitat. El llibre I està dedicat a totes les varietats de cereal panificable. Si avui en dia us maregeu amb tants tipus de pa, preneu nota: bàsicament menjaven blat, espelta i ordi (cebada en castellà). La civada (avena en castellà) es reservava per als animals, recordeu-vos de la tonada de la cançó popular, que hem d’anar en compte amb els falsos amics En cas d’escassetat de cereal, s’utilitzava el mill i el kamut. Els pans i pastissos amb llavors de lli, cànem, sèsam, torrades o per sobre. Ja ho veieu, nihil novum sub sole.
Entre els grans de Demèter, hem quasi exclòs de la dieta mediterrània els llegums. Enguany que n’és l’any oficial no està de més recordar que n’hauríem de menjar dia sí i dia també. Les faves eren bon aliment pels gladiadors; pèsols, fesols i llenties per les xacres gàstriques. I el cigró, gran generador de semen, que es donava als cavalls sementals. Sempre s’aprenen coses noves.
Fruites i verdures i hortalisses ocupen el llibre II. Hi trobem bàsicament tot el que tenim als nostres horts; i les carns, al llibre III. Curiositats, moltes i molt poc espai per parlar-ne. Però en destaco dues: de caragols també en menjaven els grecs (que no s’enfadin els lleidatans) i la cirereta de totes les fruites: el gínjol. Probablement pocs n’haureu menjat i com a molt us sonarà per allò de “estar més feliç que un gínjol”. Doncs aquest arbre mediterrani fa un fruit dolcíssim apropiat per nens i dones que es menja a finals d’estiu. De la mida d’una oliva, de color semblant a la pruna i de gust com la poma. És un arbre que pot arribar a fer 10 metres d’altura i que creix generalment al nord d’Àfrica, que s’estén per la costa mediterrània a les zones més caloroses, tot i que va ser introduït a la Xina i a l’Índia en temps remots. Tinc una amiga de Cartagena que recorda perfectament de menjar-ne sempre de petita. També al Delta de l’Ebre és típic encara avui. De la fusta d’aquest arbust se’n fabrica un instrument tan nostrat com la tenora. I, per últim existeixen certes teories que afirmen que el gínjol era el fruit que menjaven els lotòfags a l’Odissea. Així de contents estaven Odisseu i els seus amics que no volien ni tornar a casa. Ja veieu que la cosa dóna de sí.
El nostre ego contemporani ens fa pensar que som originals amb els súper aliments, els productes de proximitat, les dietes macrobiòtiques, paleolítiques i tantes altres que es posen de moda però que formen part de la nostra tradició culinària des dels temps dels romans i grecs. Bé, exceptuant els aliments vinguts d’Amèrica o els que ens van arribar a través dels àrabs. Ah! I tot el que ve del Japó, que això és el “no va más”. Si voleu presumir de modernillossempre us quedarà la quinoa, els sucs verds, el vinagre umeboshi i la sopa de miso, que la sopa d’all ja fa temps que està descoberta.

3 pensaments sobre “Dieta grega

  1. Amb quina quantitat d'aprenetatges ens enriqueixes!! No deixis de fer-ho!. Per cert, després d'alguns estudis fets a Tarragona sobre la infertilitat, potser s'haurien de proporcionar més cigrons des de ben petits!.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s