Els Perseids

Un dels moments preferits del meu estiu és la nit de Sant Llorenç, durant la qual em dedico a una cosa tan súmmament inútil com estirar-me en un racó aïllat de la llum i el soroll i observar què passa al cel. Cada estiu, per aquestes dates, té lloc la pluja d’estrelles dels Perseids i el cel es converteix en un gran llibre obert de mitologia. Dóna molt de joc per explicar històries a la canalla o als avis que seuen a la fresca, per fer una excursió nocturna a la muntanya acompanyats d’algun expert abillat amb un bon telescopi o, acabat el ball de la festa major del poble del costat, aprofitar l’excusa per festejar una mica observant el cel des del sostre solar del cotxe.

En aquesta entrada del mes d’agost us explicaré un mite, cosa que faig habitualment. El mite que dóna nom als Perseids. Tot comença amb Zeus, que sempre enreda la troca amb les seves infidelitats contínues. Aquesta vegada, el marit d’Hera s’enamora de Dànae, la jove filla del rei Acrisi, a qui un oracle havia predit que si tenia un nét, el destronaria i el mataria. El rei, per evitar-ho, tanca la jove filla en un soterrani. Però Zeus, que era capaç de metamorfosar-se en qualsevol cosa, home, dona o animal per aconseguir culminar el seu amor, es transforma en una fina pluja de partícules de pols d’or, que s’escolen per la finestreta de la cel·la on estava reclosa la noia i penetren fins al seu interior. Dànae queda fecundada i neix Perseu. Quan el rei Acrisi se n’adona, tanca la mare i el fill dins d’una arca i els llança al mar. Però Posidó, a petició de Zeus, calma les aigües perquè arribin sans i estalvis a l’illa de Sèrifos, on els van acollir Ditti, germà del rei Polidectes.

Passaren els anys i el nen s’anà fent gran i es convertí en un jove alt i fort, com era d’esperar en un fill de Zeus. Però també s’anà fent gran el desig del rei de l’illa per Dànae i les seves ganes de casar-s’hi. Com que Perseu s’hi oposava, l’envià a realitzar una missió quasi impossible d’acomplir per un humà: portar el cap de la Medusa, la germana mortal de les Gòrgones. Era una jove amb uns cabells preciosos i ja fos per l’enveja d’Atena o d’Afrodita, li van convertir la cabellera en un niu de serps i la seva mirada seductora en un malson que petrificava  tothom qui la mirés. Simpàtiques, molt simpàtiques les deesses gregues. El jove candidat a heroi, doncs, s’encaminà cap on vivien les Gòrgones, però els déus l’ajudaren una mica en aquesta tasca tan feixuga. Hermes li va deixar les sandàlies alades; Hades, un casc d’invisibilitat i Atena, un escut que brillava com un mirall.
Perseu arriba volant a la gruta de les Gòrgones, es fa invisible i  mirant el rostre de Medusa a través de l’escut, li talla al cap i se’l guarda al sarró. A la tornada, com és normal en els herois grecs, es trobarà una noia amb problemes, un monstre i un poble per alliberar, que Sant Jordi no és pioner en això. En aquest cas, Perseu deslliurarà Andròmeda, la filla de Cassiopea de ser devorada per un drac monstruós. Mare i filla també havien gosat presumir de dives i ja heu vist com les gasten les dives gregues amb les mortals. Perseu treu el cap de la Medusa del sarró, converteix el drac en pedra i contents i feliços i menjant pastissets de mel i canyella retornen a l’illa de Sèrifos, on convertiran també al malvat Polidectes en pedra. Ja veieu que el cap de la Medusa dóna per molt.  Fins i tot de la sang del coll de la Gòrgona en sortirà el cavall alat Pegàs, que acompanyarà al nostre heroi pels segles dels segles. Els oracles grecs però, sempre es compleixen: un dia, mentre Perseu competia en uns jocs atlètics, va llençar el disc amb tal mala fortuna que va anar a parar a les grades i va matar un pobre i vell espectador. La profecia es complia i Acrisi era assassinat. Un gir de guió interessant per acabar amb el happy end empalagós.



Pegàs, Perseu, Cassiopea, Draco, el Cigne, la diadema d’Ariadna… Arreu on miro, mites i més mites. Estrelles i més estrelles. M’agraden els mites. I també la pluja, sobretot a l’estiu. La pluja fina,  sigui d’aigua o d’estrelles, d’or o de llàgrimes, de porpra o d’idees, i l’olor de la terra mullada que ve després, en una associació de causa-efecte gairebé universal. I també m’agraden els desitjos, com a la majoria de mortals, suposo, que observem el cel des de la nostra humil condició. Si sou dels meus, agafeu la tovallola o la manteta i estireu-vos a la platja o a la muntanya o on pugueu… i deixeu que aquesta pluja feta de pols de desitjos incomplerts o complerts caigui sobre vostre, sense cap paraigua ni filtre. Jugueu a capturar aquest instant fugaç.  Què hi pot haver de més bell, efímer i pertorbador? Hi ha pocs espectacles com aquest durant les nits d’estiu. I gratuïts, per cert. I un espectacle audiovisual: el silenci no és res més que la música celestial. M’explico: Pitàgores i els seus seguidors creien que els planetes com a esferes es movien en cercles i emetien un so. Alguns, els que viatjaven a prop de la Terra, notes greus; els més allunyats, notes agudes. Cada esfera produïa un so diferent, una música harmònica. L’univers era un gran monocordi i el moviment dels planetes una octava. Música perfecta. Els miserables humans podem sentir aquests sons, però no els podem distingir perquè des del nostre naixement els identifiquem amb el silenci. Dedicat a aquells per a qui el silenci és més que no res, per a qui les llàgrimes, siguin del pobre Sant Llorenç rostint-se a la graella o de qui siguin, es converteixen en desitjos any rere any, cada mes d’agost, durant aquests dies.

2 pensaments sobre “Els Perseids

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s