L’enciclopèdia



Per aquells que ens dediquem a l’educació, el setembre és com l’endemà de cap d’any. Mesurem els anys per cursos escolars. El nostre calendari és com el dels romans més antics, de deu mesos; no de març a desembre, sinó de setembre a juny. Cap a finals d’agost, ens van arribant els emprenyadors avisos televisius de la ”tornada a l’escola” i els entranyables anuncis de les subscripcions i col·leccionables de les editorials, que conviden a l’ordre i la mesura extrema: un fascicle cada setmana, al seu quiosc, ara que ja s’ha acabat l’estiu, que tothom torna al cau i a la rutina. Comprem els llibres (potser algú encara els folra amb aquell art que es necessita per fer-ho sense que et quedin bombolles) preparem motxilles, agendes, xandalls i activitats extraescolars, moltes activitats extraescolars… Es tracta de tenir-ho tot sota control. Ben programat i quadrat. Horaris a les neveres i per tot arreu. 

Cada any, quan programem el curs i ens tornem a plantejar què hem d’ensenyar, pensem irremeiablement en com vam aprendre i si té sentit ensenyar-ho de la mateixa manera. I fem cursets i més cursets. Com aprenen els alumnes d’avui? Com accedeixen al saber? Compren llibres encara? Té sentit fer-los comprar llibres?

Ho vaig rumiant, mentre sento de fons un anunci de fascicles del “Cuerpo Humano” i amb la nostàlgia de les primeres pluges que sempre m’agafen desprevinguda, em ve al cap el venedor d’enciclopèdies al menjador de casa meva, a l’hora de dinar clar, que és quan hi havia mon pare. Aquell home gran, amb corbata, ben educat, que sempre a canvi de vendre’t tots els sabers que farien del teu fill un alumne exitós i excel·lent et regalava alguna cosa, en aquells temps meravellosa, com una tele o un vídeo o una bicicleta. Recordo l’Enciclopèdia Catalana de la meva amiga Núria. Jo no la vaig tenir mai. L’anava a consultar a casa seva i copiava el que m’interessava en un paper. Son pare era mestre, és clar i sa mare, per cert, folrava els llibres a la perfecció, sense bombolles.

A final del curs passat vaig conèixer un viquipedista, un neo venedor de l’enciclopèdia col·lectiva més usada a Internet, la Viquipèdia. Un voluntari de la construcció del saber. Quina tasca tan heroica. Durant molts anys demanava als alumnes que no fessin servir la Viquipèdia. Era sinònim d’una font incerta o no fiable. Veient que els alumnes ho continuaven fent vaig decidir canviar d’idea i unir-me a l’enemic. Convertiria els alumnes en editors i els faria responsables del seu saber i del dels altres. El Lluís va venir a l’Institut un matí, sense cobrar (diu que no pot com a voluntari que és) i ens va assessorar sobre com fer-ho. Enguany continuarem amb el projecte. Per aquells  que creieu que ja no queda esperança i que el jovent d’avui dia no és com el d’abans, hauríeu de conèixer el Lluís i altres alumnes altament preparats, experts en noves tecnologies  i en llengües. Torno a pensar en el pobre venedor d’enciclopèdies. Què se n’hauria fet? A la seva edat deuria ser molt difícil reciclar-lo o que aconseguís una altra feina. En tot cas, ambdós personatges venien el mateix somni però amb finalitats diferents: l’accés al saber.

Habitualment dedico els cinc primers minuts de classe de grec a explicar una paraula. És una espècie de “mindfulness” grec particular. Funciona. M’escolten amb atenció i si un dia no ho faig s’enfaden i m’ho demanen. Enciclopèdia és una paraula que cada any explico, normalment cap al segon trimestre quan llegim l’Odissea i parlo del Cíclop, aprofitant el lexema. Etimològicament prové del grec compost del gr. ἔγ κυκλος (en ciclos ) “circular” i παιδεία (paideia) “ensenyament del nen”. És a dir, el conjunt de tots els ensenyaments que s‘han de saber per una bona educació. Pretensiós, utòpic i perquè no, meravellós.

No puc ara posar-me a explicar el que ha suposat la paideia grega en la història de l’ensenyament, que això donaria per una article molt més llarg, que prometo fer, però sí que vull incidir en aquesta idea. Sota el concepte de paideia s’agrupen elements de la gimnàstica, la gramàtica, la dialèctica, la retòrica, la poesia, les matemàtiques i la filosofia, disciplines entre d’altres que havien de dotar l’individu lliure de coneixement i que van assentar les bases de l’educació de les arts liberals: el trívium i quadrívium, set arts que feien a l’home lliure, d’aquí el nom, i que formaven part del currículum de les universitats medievals. Roma va substituir el concepte de paideia per el d’Humanitas, que Ciceró va definir com el desenvolupament de les qualitats que fan veritablement a l’home un ésser humà, que el diferencien del bàrbar i que l’enriqueixen amb la cultura. D’aquí en sorgirà el concepte d’’Humanitats” i Humanisme que va caracteritzar el Renaixement grecollatí a tot Europa.

Però l’enciclopèdia pròpiament dita la devem als francesos. El 16 d’octubre de 1747 Diderot i D’Alembert comencen l’elaboració editorial de l’Encyclopédie. S’envolten d’uns “société de gens de lettres“, visiten els tallers, s’ocupen de l’edició i d’una part de la comercialització. El primer volum va aparèixer el 1751.  Un treball titànic, que en el moment culminant va arribar a comptar amb un miler d’impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors i gent diversa, i en la que varen col·laborar com a autors de text fins a 160 persones de les més variades ocupacions: literats, científics, artistes, magistrats, teòlegs, nobles i artesans, que varen ser coneguts com “els enciclopedistes”. Segons Diderot “entre homes de qualitat excel·lent, també se’n troben de fluixos, de mediocres i fins i tot de dolents, on es troba un projecte col·legial al costat d’una obra mestra; una estupidesa al costat d’una cosa sublim; una pàgina escrita amb força, puresa, calor, judici, raó i elegància, junt a una altra pàgina pobre, mesquina, plana i miserable”.

Educació humanística, treball en equip, plural, transversal, nacional. Un treball semblant i en català es va dur a terme en un pis de la plaça Universitat i després al carrer Balmes a Barcelona. Era l’any 1967. Els primers articles es van escriure a mà. L’equip inicial estigué format per dotze persones i s’ampliaria a una cinquantena al cap de pocs anys, entre les quals hi havia geògrafs, editors, filòlegs, professors d’universitat, etc.  La redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana va tenir de tot: matrimonis, robatoris, assalts al pis de Via Laietana pels grups d’ultradreta, pintades amb frases com “Catalanistas al paredón” i escàndols polítics pel suport de la Banca Catalana durant la campanya política contra Jordi Pujol. Una interessant història darrera de la redacció d’una enciclopèdia. Qui ho havia de dir.

Avui tots podem ser cor-responsables de la redacció d’una gran enciclopèdia virtual que és la Viquipèdia. És clar que el concepte ha canviat, els temps també des de l’adveniment d’Internet. I que la fragmentació dels sabers i llur especialització tampoc afavoreixen el concepte d’home que sap de tot. Potser no cal. Avui en dia, tots sabem poc i del nostre àmbit. Sigui com sigui, la preocupació per una educació de qualitat, que formi homes lliures, cívics i humans, sobretot, hauria de ser inherent en tots els pensadors i en tots els governs i encara més en tots aquells que ens ocupem d’ensenyar. Són unes premisses necessàries per començar el curs. Tenim a les nostres mans un material altament sensible, que bé s’ho val.
Anuncis

5 pensaments sobre “L’enciclopèdia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s