Musa

En aquell temps en què la literatura es cantava, a Grècia, la música i la poesia van néixer juntes. Tant la Ilíada com l’Odissea, primers poemes de la literatura occidental, comencen invocant una musa. Homer canta una musa, la musa com a inspiració de l’escriptura i de la música o com a poesia mateixa. Una musa, una cançó o un poema. O tot a la vegada, perquè eren una mateixa cosa.

Per això quan fa unes setmanes Bob Dylan va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura, no ho vaig trobar tan estrany. Un poeta que canta, un cantant que és poeta, un rapsode, un aede? La premsa el titllava de nou Homer, de cantautor d’un lirisme exquisit, de creador d’himnes… Precisament el que s’espera d’un poeta. Per què la poesia no pot ser música? La paraula música deriva precisament de Musa, divinitats filles de Zeus que eren nou, segons marca el cànon. Cal·líope, de la poesia èpica; Clio, de la història; Èrato, de l’elegia i la lírica; Euterpe, de la música; Melpòmene, de la tragèdia; Polímnia, de la retòrica; Talia, de la comèdia i finalment Terpsícore, de la dansa. Una vegada em vaig banyar a la font de les muses al mont Olimp, que es on vivien abans que Apol·lo se les endugués al mont Parnàs. No sé si per aquesta mena de bateig ja vaig esdevenir iniciada. Anècdota a part, el temps, com sempre, ja dirà, si n’he exercit o no. Les muses però com a patrones de totes les arts, poden estar per tot arreu, dins o fora de la ment de l’artista. Creen el museu, lloc amb finalitats culturals on s’exposaran objectes pertanyents al món de l’art, de la tècnica o de la ciència. Les muses també decoraran teatres, com la part de dalt de l’escenari del Teatre Fortuny ballant en rotllana o del Palau de la Música de Barcelona. Potser ja no està de moda invocar les muses, potser les muses ja no són dones, sinó llocs, olors o tota acció creativa és fruit de molta professionalitat i una mica d’atzar.

Leonard Cohen, un altre músic que ha estat notícia aquest novembre perquè ens ha deixat, va trobar la seva musa a Grècia. La primera vegada que vaig sentir els acords de la cançó Dance me to the end of love vaig pensar de cop amb Grècia. No sabia res de la relació de Cohen amb el país hel·lè ni que hagués cantat Kavafis, ni que hagués viscut a Hidra. És una de les poques cançons d’ell que coneixia, però aquell ritme em recordava a Grècia. Després també vaig sentir un bouzouki en So long, Marianne. Potser sí que a ell també el va captivar el miracle grec, la bellesa grega que tot ho cura, perquè va penjar la seva gavardina blava i va deixar que el sol de Grècia i del Mediterrani li curés el fred de l’ànima.

A l’illa d’Hidra hi va comprar una casa i aprengué grec amb els homes a la taverna, descansant les hores i les mans de la seva Olivetti verda fent anar el komboloi, guaitant per la finestra de la seva habitació, cantant l’exuberància d’un cos femení nu, amb la seva consciència nua i trencada també, com la seva veu. 
I cantarà com un líric grec modern, preguntant-se per allò mateix que es preguntava ja Safo o Anacreont o Dylan, buscant respostes a la soledat, l’amor, el pas del temps, la melangia… Nihil novum sub sole. Igual que aquests primers poetes grecs lírics eren de l’antiga Jònia, l’actual música popular grega també prové sobretot d’aquesta zona. Però és una música que té regust de qualsevol port de Mediterrani, de bouzouki i acordió, una mica de tango, fado o havanera, gust de taverna i de derrota, d’alcohol i de distància. El port del Pireu després de la guerra de 1922 es va omplir d’homes llançats al mar, buscant refugi a la Grècia continental. I allí sorgiren aquests ritmes que avui considerem més grecs, tot i que no tenen res a veure amb la música de les illes dels camperols que ballen en rotllana. Els balls de taverna són balls d’homes que ballen sols i beuen sols. Com el rembetiko i el hasápiko, ball dels carnissers que s’agafen per les espatlles en línia. Per a les senyores està reservada la sensualitat de les monedetesal voltant de la cintura, el molt turc tsifteteli.

El mateix Cohen diu que Dance me to the endof loveno és una cançó d’amor, sinó una resposta davant l’horror que li causà que durant l’holocaust nazi, en alguns camps de concentració obliguessin a presoners que havien estat músics a tocar peces de música clàssica mentre assassinaven a les cambres de gas als seus companys. L’horror i el desastre només es poden combatre amb la bellesa i amb un gran cant a la vida. No deixa de ser curiós com ens fem nostres les cançons. A mi aquell “lalala” de passos arrossegats i laments, pel seu ritme, em fa pensar en un sirtaki. Potser m’equivoco. Només sentir-lo les cames se’m belluguen de dreta a esquerra i no puc deixar de veure l’escena final de Zorba el grec, aquest cop a l’illa de Creta, en un context això sí, molt diferent. El popular sirtaki de Zorba no és res més que un gran cant a la vida i a l’amistat.
Sigui fruit de l’atenció selectiva o de la casualitat o d’aquesta mena de radar grec que tinc activat constantment, fa una setmana van programar el ballet de Zorba el Grec a Catalunya, dues úniques funcions. Vaig enredar la meva amiga ballarina Rosa i totes dues vam passar una plujosa i boirosa tarda de diumenge veient Igor Yebrafent de Zorba al Teatre la Llotja de Lleida amb el Ballet Nacional de Sofia. Curiós. Feia uns dies havia estat a Empúries, d’excursió amb els alumnes, i havia baixat carregada d’energia i de llibres de la botiga del museu. Precisament un, la novel·la de Kazantzakis: Vida i aventures d’Alexis Zorbas.
El 1964 Cacoyannis va convertir-la en l’exitosa i popular “Zorba, el grec”, pel·lícula guanyadora de tres òscars, en què Basil, un jove escriptor anglès de classe mitjana d’origen mig grec, viatja cap a Creta on ha heretat una mina abandonada. Allà coneixerà a Zorba, un músic grec que ratlla la seixantena i que el sorprendrà per la seva alegria, experiència i vitalitat, un arquetip extret de les entranyes de Grècia, que representa tota la seva cultura i saber, més enllà de la bondat o la maldat, de la comèdia i la tragèdia. L’escena final és potser la més coneguda i esperada. Mentre la mina explota i el jove queda arruïnat, Basil demana a Zorba que l’ensenyi a ballar. Llavors sona aquella meravellosa melodia de Theodorakis,la dansa de Zorba. Antoni Queen tenia una lesió de genoll i arrossegava la cama i com que no podia ballar, van inventar-se el sirtaki, que no és una dansa tradicional sinó un ball creat ad hoc i inspirat en el complex hasapiko, amb un ritme que anava accelerant a mesura que avançava la cançó, que s’ha acabat convertint en una de les atraccions culturals del país.
I amb aquesta mena d’audició grega que se m’estava desenvolupant, sentia bouzukia per tot arreu i creia reconèixer-hi Theodorakiso Hadzidakis, un altre dels imprescindibles músics grecs, especialment la cançó que MelinaMercouri, una gran musa, ministra i amfitriona de Grècia, canta en Never on Sunday. I precisament en diumenge, un d’aquests darrers plujosos de novembre, vaig tornar a sentir una cançó que feia anys que no sentia i que també em feia viatjar a Grècia, per molt estrany que pugui semblar. Era “Luna de miel“, que així, en castellà, la cantava una noia que es feia dir Gloria Lasso però que era de Vilafranca del Penedès i en realitat es deia Rosa Maria Coscolín Figueras. La Banda Sonora de la pel·lícula de 1959 era també de Mikis Theodorakis, no anava errada però a més tenia temes de Manuel de Falla, com el Amor Brujo, ballat pel gran ballarí barceloní Antonio i Rosita Segovia, amiga i alumna del meu professor de ball polonès Januz Smolinski.
Anècdotes de diumenge. Una trucada al meu professor de dansa. Coses que em passen i coses que aprenc. Inutilitats. M’agrada la poesia, la música, ballar i m’agrada Grècia. No se m’acut millor lloc per acabar els meus dies que Hidra o Creta o Quios, o qualsevol altra illa grega, allí vora la mar; ni millor manera que fer-ho ballant fins al final de l’amor. Rellegint mil vegades Homer o Kavafis o Safo. O anant a venerar la tomba de Kazantzakis a les muralles de Creta per veure amb els meus propis ulls el seu epitafi que ha esdevingut quasi un himne, que es podria fer seu Zorba o qualsevol altre grec o que vulgui ser-ho:

                Δεν ελπίζω τίποτα. Δε φοβάμαι τίποτα. Είμαι λέφτερος
                          “No espero res, no temo res, sóc lliure”. 

Aquesta inutilitat va dedicada a tots aquells que creuen en la llibertat, que viuen sense por i que pensen que mai no és tard per aprendre a ballar. Opa! 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s