El calendari

Estic escrivint l’últim article de l’any en una caseta de fusta a Ainsa, al Pirineu aragonès. Curiosament vaig passar el cap d’any del 2000 aquí, en aquest mateix lloc. Han passat setze anys i moltes coses. Sempre és un bon moment per fer balanç. Ni que no sigui anual:  he acabat una llicenciatura, dos màsters i un doctorat. M’he casat i he tingut dos fills. He aprovat unes oposicions que em permeten tenir una bona feina de professora, que a més m’apassiona. He ballat molt i viatjat tot el que he pogut. He plantat dos arbres i he escrit un conte. He construït una vida. No em puc queixar. No m’agrada el cap d’any. No penso que sigui el final ni el principi de res en aquest cercle finit que és la vida, on tot es va fent i desfent. Demà serà 1 de gener de 2017 aquí, però no a tots els llocs del món. Encetarem un nou calendari en el qual quadricularem i organitzarem el temps en rígids mesos i setmanes.  En un calendari del banc o de l’empresa d’assegurances, dels bombers o d’aquells que hi havia abans als tallers mecànics, digital o físic, de paper o sobre una pedra, és igual, en un calendari.

La paraula calendari  prové del llatí calendarium, que és el nom d’un llibret  de comptabilitat on es passaven els comptes el primer dia de cada mes, en grec “Kalendas”.  Cada primer dia de mes que horroritzava als grecs pels deutes que devien. El nostre calendari l’hem heretat dels romans. En un principi era un calendari lunar de 10 mesos, amb un afegitó de 55-60 dies per ajustar-se al cicle anual del sol. Començava al març, quan començaven les tasques agrícoles i la guerra, en honor del déu Mart. El mes d’abril feia referència a les flors i la primavera (potser  derivat del verb aprire, obrir en llatí ), com  el maig, relacionat amb Maia, la deessa de les flors, no l’abella, que us veig venir. El mes de juny estava dedicat a l’esposa de Júpiter, Juno i era el mes dels matrimonis. I a partir d’aquí els mesos rebien el nom del número que ocupaven: quintilis ( el cinquè ), sextilis (el sisè ), september ( el setè ), october ( el vuitè ), november ( el novè ) i december ( el desé ). Quan es van afegir el gener i el febrer això va perdre el sentit però es va continuar mantenint, tot i alguna reforma de l’emperador de torn, que va rebre un mes en honor seu. Així en época imperial el juliol i l’agost, es van anomenar així en honor de Juli Cèsar i d’August. El gener estava dedicat a Janus una divinitat amb dos rostres, un que mirava enrere i l’altra endavant. I finalment el mes de febrer era el de les purificacions (en llatí februare significa purificar).

Estaria bé començar l’any al març, quan ja no fa tan fred o pel solstici de tardor , com  el calendari grec antic.  Potser ara que definim un nou país podríem demanar als pontifexs o al Consell Català de Relacions Laborals de començar l’any a l’onze de setembre i de pas carregar-nos alguna festa que no ens interessa.  Actualment ja no vinculem el calendari al cicle de la natura i cada vegada més esdevé un sistema civil i laboral, allunyat de l’observació del sol o de la lluna, de les estacions o de  les collites. I també de les festivitats religioses.  Esperem els dies festius o els ponts i sobretot, les vacances. Aquest període etimològicament vacu, buit, en què no tenim res a fer i ens agafa el malestar de no fer res, perquè estem tan ocupats que no sabem estar sense fer res.
Comptem dies, setmanes i mesos. Comptem i comptem en aquesta lluita que tenim per dominar el temps i capturar-lo. Avui farem també el compte enrere. 12 campanades. I després?  A mi em fa l’efecte com si hagués de passar alguna cosa emocionant o meravellosa, com si hagués d’enlairar un coet o tot hagués de volar pels aires. Però res d’això. Ens petonegem i ens desitgem un bon any. Fem sonar algun espanta-sogres. Ballem i bevem. La intenció és bona. La idea, absurda. Ens creiem que tanquem alguna cosa,  com si tanquéssim un llibre i en comencéssim un altre, amb tots els projectes que tenim encara pendents o per acabar, afortunadament. I ens autoenganyem amb propòsits que no complirem. Intentem almenys definir algun objectiu amb una data concreta i complir-lo. Un o dos, no és fàcil. Tandebó fóssim capaços d’entendre la importància del dia que acaba, del moment que passa i fugir de festes comercials i globalitzades. Ahir vaig llegir un article escrit l’1 de gener de 1916 per Antonio Gramsci, el pensador italià. Era una reflexió sobre el cap d’any. M’agradaria acabar l’article amb aquesta bellíssima reflexió amb els millors desitjos per cada dia de l’any.

Ogni mattino, quando mi risveglio ancora sotto la cappa del cielo, sento che per me è capodanno. Perciò odio questi capodanni a scadenza fissa che fanno della vita e dello spirito umano un’azienda commerciale col suo bravo consuntivo, e il suo bilancio e il preventivo per la nuova gestione. Essi fanno perdere il senso della continuità della vita e dello spirito. Si finisce per credere sul serio che tra anno e anno ci sia una soluzione di continuità e che incominci una novella istoria, e si fanno propositi e ci si pente degli spropositi, ecc. ecc. È un torto in genere delle date.
Dicono che la cronologia è l’ossatura della storia; e si può ammettere. Ma bisogna anche ammettere che ci sono quattro o cinque date fondamentali, che ogni persona per bene conserva conficcate nel cervello, che hanno giocato dei brutti tiri alla storia. Sono anch’essi capodanni. Il capodanno della storia romana, o del Medioevo, o dell’età moderna. E sono diventati così invadenti e così fossilizzanti che ci sorprendiamo noi stessi a pensare talvolta che la vita in Italia sia incominciata nel 752, e che il 1490 0 il 1492 siano come montagne che l’umanità ha valicato di colpo ritrovandosi in un nuovo mondo, entrando in una nuova vita. Così la data diventa un ingombro, un parapetto che impedisce di vedere che la storia continua a svolgersi con la stessa linea fondamentale immutata, senza bruschi arresti, come quando al cinematografo si strappa il film e si ha un intervallo di luce abbarbagliante.

Perciò odio il capodanno. Voglio che ogni mattino sia per me un capodanno. Ogni giorno voglio fare i conti con me stesso, e rinnovarmi ogni giorno. Nessun giorno preventivato per il riposo. Le soste me le scelgo da me, quando mi sento ubriaco di vita intensa e voglio fare un tuffo nell’animalità per ritrarne nuovo vigore.”
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s