Una xeringa

 
 
A priori costa una mica de veure quina relació pot tenir l’objecte d’aquest mes, una xeringa, amb la cultura clàssica. Passa una mica com amb el bitllet de cinc euros, la primera d’aquestes inutilitats. Com a filòloga que sóc, m’agraden les paraules no només per la seva etimologia, pel que poden significar, sinó també pel seu so, pel soroll que fan quan les emets. Paraules que s’han escapat de l’arbitrarietat de la llengua i que tenen un origen onomatopeic, com nyap, cigonya, petó, puput, xiuxiuejar o la que avui ens ocupa: xeringa. Proveu de fer-la sonar una, dues, tres vegades seguides. Si, a més, la dieu amb la palatalització corresponent, “xiringa”, encara uns atansareu més a la paraula grega d’on prové. “Syringa” (Syrinx) que en grec significa canya o tub.
De canya és precisament la flauta que porta el déu grec Pan, un ésser meitat home, meitat boc que viu als boscos, protector dels ramats i dels pastors, déu de la sexualitat masculina i la fertilitat. De vegades porta banyes, no perquè sigui cornut, sinó per cabró. I per culpa de la seva gran potència sexual no pot fer altra cosa que intentar violar nimfes pels boscos. El mite ens explica que un dia, a la feliç Arcàdia, Pan perseguia una nimfa que es deia Siringa. La nimfa, en veure’s acorralada es va llençar al riu i va demanar ajuda a les seves germanes, que se’n van compadir i la van convertir en un canyar, just en el precís moment que el boc estava a punt d’encalçar-la. I així es va quedar abraçat a les canyes. Alguns diuen que la remor que produïen aquelles canyes que el vent feia ballar li va inspirar el so de l’instrument musical que l’acompanyaria per sempre. D’altres diuen que el sospir que va deixar anar va produir un so semblant a un lament. Fos com fos, el déu va construir un instrument amb aquelles canyes i li va posar el seu nom: siringa o flauta de Pan, esdevenint el primer flautista cèlebre de la història d’Occident.
La història de Pan, va lligada també al pànic, paraula que deriva del seu nom. Diu que empaitava les noies amb uns crits que feien tanta por que provocava el pànic. Potser el que el produïa, no eren els crits, però més val no saber-ho. Ens explica l’escriptor Plutarc que, mentre regnava Tiberi, cap al segle II dC, uns mariners que anaven cap a Roma passant per davant de la petita illa grega de Paxos —que Posidó creà amb un cop de Trident— van sentir un gemec que deia “El gran déu Pan ha mort!”. La notícia es va escampar per tot Roma fins al punt que l’emperador va haver de publicar un edicte dient que Pan no havia mort. Els habitants de l’Arcàdia deien també que quan una persona feia la migdiada no se l’havia de despertar mai, per no interrompre el son del déu Pan, i encara menys despertar el propi déu, això sí que desfermava el pànic. Com diu Pozzo a Tot esperant Godot: “Escolteu: Pan dorm”.
No sé si hi ha una migdiada tan famosa com la d’aquest déu, a qui els romans van anomenar faune. L’Après-midi d’un fauneés una composició simfònica de Debussy que va marcar un abans i un després en la música moderna i, concretament, en la música impressionista. El solo de flauta que inicia l’obra és un dels passatges més famosos del compositor, tot reflectint l’erotisme del poema de Mallarmé on s’inspirava. Divuit anys després de la seva estrena, el 1912, Nijinski —amb els ballets russos de Diàguilev— va coreografiar-lo, amb un ball que va escandalitzar tot el públic de París i de mig món, amb uns moviments libidinosos que els puristes de la dansa clàssica van comparar amb un acte de masturbació. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Syrinx” és també el nom d’una peça indispensable de Debussy per a qualsevol flautista, que originalment s’anomenava flauta de Pan. I finalment siringe és el nom que rep l’òrgan vocal dels ocells i que permet al lloro, per exemple, imitar la veu humana. D’un tub a una xeringa, d’ una canya a una siringa. La flauta de Pan o el bufacanyes de l’esmolet. Una migdiada a l’Arcàdia amb la música de Debussy. Un prodigi, una cosa digna dels déus. Aquesta inutilitat va dedicada a aquells que són capaços de fer sortir música d’una canya amb un sospir i també pels que tenen pànic a les xeringues.

4 pensaments sobre “Una xeringa

  1. Ohh m'encanta Meritxell!
    Ves, de la xeringa a la canya, de la canya al déu, del deu a la.migdiada, de la dormida a Debussy, de Debussy passant x Mallarmé a Nijinski i finalment a les goles dels ocells. Magnífiques baules que fan somniar#

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s