El melic

Enigma per a moltes civilitzacions i punt d’erotisme gairebé universal. Ens cau pocs dies després de néixer i deixa una mena de cicatriu, de record primigeni, de clot a la pell i de nus amb la vida. Precisament per aquí ens anusà el déu Apol·lo com a globus de fira, ajuntant la pell de tot arreu al ventre després que Zeus ens partí en dues meitats, perquè tal com ens diu el Convit de Plató, cadascú de nosaltres només és la meitat d’un altre. Aquí, al melic, és on acaba el mite que explico cada any per Sant Valentí, durant una classe espec ial en què dialoguem sobre la naturalesa de l’amor i el seu origen.
Anem a pams i posem-nos en situació: Atenes, segle IV a C. Es troben a casa d’Agató, la crème de a crème de la societat grega de l’època: Sòcrates, Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes i Alcibíades. Com en tots els simposis grecs es beurà vi. Avui no tant, perquè els excessos de la nit anterior han fet estralls. Cada membre del sopar anirà donant la seva opinió d’esquerra a dreta sobre el tema escollit, que en aquesta ocasió serà l’amor. Arribarà el torn d’Aristòfanes, el famós comediògraf, que després d’haver-li passat el singlot, exposarà la seva teoria, popularment coneguda com el mite de la mitja taronja. Ara us demano un esforç imaginatiu:
En un principi tots els éssers humans érem rodons. Teníem dos caps units pel coll , amb quatre ulls i quatre orelles, quatre mans i quatre cames amb els seus respectius peus i caminàvem rodolant . Existien tres sexes diferents, un de masculí, un de femení i un d’androgin o mixt. Així l’individu de sexe masculí tenia dos aparells sexuals masculins, dos aparells femenins en el cas del sexe femení i un aparell masculí i un aparell femení en el cas del sexe androgin. Aquests primers éssers eren tan poderosos que es cregueren comparables als déus i començaren a conspirar contra ells. Zeus decidí castigar-los partint-los pel mig, d’un a un i des d’aquell moment, la humanitat vagava migpartida enyorant la seva meitat. Diu que quan les meitats es retrobaven s’abraçaven tan fort que no es deixaven fins que es morien d’esgotament i de gana. Quina mort tan dura. Zeus però no en té prou, després que Apol·lo els girés el cap perquè es miressin el melic, els col·loca al davant les vergonyes que fins ara havien estat darrere perquè es reprodueixin i no s’acabés l’espècie, almenys entre meitat dona i meitat home l’acte sigui fructífer. “Aristòfanes acaba dient: “Cadascú és la contrasenya d’un ésser humà”, contrasenya en grec és symbolon, avui el mot símbol avui té un altre valor semàntic, per als grecs era un objecte que es partia en dos bocins i que els permetia de reconèixer antics lligams d’hospitalitat, com aquests collarets que es regalen els adolescents avui dia amb un cor partit en dos. La gràcia està a saber quina és la meitat que ens correspon, com en un trencaclosques, el número de la contrasenya… Però per això cadascú ha de saber quina és la seva naturalesa, ja que tots els homes que estimen les dones i les dones que estimen els homes són una part d’un antic androgin i la majoria d’adulteris es produeixen entre ells. Per contra, les dones que són una fracció d’una dona senten atracció per les dones i el mateix passa amb els homes, que esdevenen la millor de les opcions.
I és que hi ha moltes maneres d’estimar i moltes maneres d’anomenar l’amor, que per les seves múltiples accepcions també ha comportat un problema de llenguatge. Bàsicament els antics grecs tenien tres termes per referir-se a l’amor: eros, àgape i filia. Aquesta última fa referència a l’amistat, a la companyonia militar o evangèlica entre Jesús i els seus deixebles, per exemple, a l’amor entre pares i fills i no implica sexe. L’amor sexual en canvi en grec es diu Eros. No us imagineu al Cupido romà amb les seves fletxes disparant a cegues. D’aquest si voleu, ja en parlarem en una altra ocasió Pels grecs Eros és una força primigènia i està al principi de tot de la creació, és l’atracció sense raó, fill d’Afrodita. És clar que, què es pot esperar d’una deessa que neix dels genitals castrats i llançats al mar? És una deessa antiga, sense mare, però posteriorment la mitologia la fa filla de Dione i Zeus. Aquesta dualitat es reflecteix també en els matisos d’aquest tipus d’amor. M’explico: com en aquell poema Pandémica y Celeste de Gil de Biedma, molts segles abans Pausànies un altre company de simposi distingeix dos tipus d’ Eros; el popular o Pandemi , per a les persones simples, per als que estimen més el cos que no pas l’ànima, cossos fàcils i de persones no gaire intel•ligents: dones i efebs, bàsicament i l’altre Eros; l’Urani, s’absté de les dones i cerca els efebs més forts i intel•ligents, justificant una relació de pederàstia consentida i madura.
Finalment l’última forma d’amor és l’àgape, sinònim també d’àpat entre amics. Els antics cristians consideraven el moment de la comunió com una àgape, el moment màxim d’amor en què el cos i la sang de Déu és consumit per la comunitat de creients. Perquè la nostra manera de concebre l’amor no ens ve directament de Grècia i Roma, més aviat al contrari; ve marcada per 2000 anys de cristianisme i no es pot entendre sense aturar-nos-hi un moment. Nietzsche pensava que “el cristianisme ha fet beure a l’eros un verí, que encara que no li ha causat la mort, l’ha fet degenerar en el vici”. No sé què en pensaven el papes (els de Roma dic) dels melics, però sí que sé què pensaven sobre l’amor. Reconec que mai no havia llegit res del Papa de Roma, a part dels seus tuits en llatí. “Déu és amor” és una encíclica escrita per Benet XVI i he de reconèixer que em sorprèn. Després de la lectura penso que la seva visió no està pas tan lluny de la del filòsof Sòcrates, que ens relata al final del Convit. L’aspiració a la bellesa, al bé, a l’eternitat, a la promesa de felicitat, l’home com a cos i ànima, l’amor com a procés pedagògic…També és interessant la lectura del papa actual sobre la seva obra Amoris Laetitia, la concepció de l’amor d’Spinoza o el De amore de Marsilio Ficino.
Però he de posar fi a tanta filosofia i buscar mites actuals sobre l’amor. Aquest febrer, concretament el 14 es va estrenar la segona part de la trilogia “50 sombras de Grey”. Reconec que aquesta lectura és més ràpida i amena, però febrer té menys dies i se m’acaba el temps i la documentació d’aquesta inutilitat em porta més feina que de costum. Així que busco testimonis de primera mà, entre les meves alumnes, companyes de pilates i de feina trobo unes informadores excepcionals. Noelia m’explica l’estrena de las Cincuenta sombras más oscuras” a Amposta. Tot el cine ple de dones que venien en comitiva de la Ràpita, de Sant Jaume, de la Cava… Caravanes de dones. L’Anna també em relata la seva excursió, en aquest cas una delegació de dones del Mas-Roig, més moderades que les de l’Ebre. Impressionant. Després del cinema, no van faltar respectius simposis amb vi i discussions sobre l’amor. Una bona catarsi col•lectiva.
Després de veure la pel·lícula (pirata) no m’escandalitza el suposat sexe explícit, porno domesticat o porno-chic per a mames, sinó la utilització de rols completament conservadors i sexistes, amagats dins un model de dona post feminista que no té res de moderna, sinó que exerceix de submisa en tot moment. Un depravat que practica el sado ( que perquè és ric se li permet el que se li permet) i una noia que vol un amor “vainilla”. La força de l’amor tot ho pot (amor omnia vincit et nos cedamus amore), aconseguirà transformar a l’ombrívol Grey i fer-lo un pare de família excepcional que no voldrà fer-li mai més “pam –pam” al culet de la seva dona i menjaran anissos i viuran feliços per sempre. L’èxit de la trilogia de E.L James, antiga guionista de televisió i que ja havia estat a l’spinn -off de Crepusculo, amaga darrere un màrqueting espectacular que ven la força de l’amor amb un toc de bondage, i també ven els corresponents artefactes, que a Espanya s’han de comprar en farmàcies. Històricament “bondage” fou un terme utilitzat per referir-se als lligams (mai més ben dit) que unien amos i esclaus, senyors feudals i vassalls. L’amor cortès també ha contribuït a la mitificació de l’amor romàntic. Romànic o romàntic? Precisament dos mots que provenen del mateix mot primitiu però amb evolucions diferents, ambdues paraules provenen de Roma, però romàntic deriva de “roman” en francès, propi de les novel·les, que van néixer per distracció del públic femení i que s’escrivien en llengua romànica per oposició al llatí.
Tres visions sobre l’essència de l’amor. Us les recomano, jo m’hi he divertit molt. Tres lectures tan variades com l’amor: homosexual, heterosexual, amb o sense submissió, amors carnals o espirituals, amors complementaris o entre iguals, amors platònics, impossibles o reals, pederàstia, pansexualisme, poliamor, amors que maten, possessió, violència de gènere… Hem d’aprendre molt i desaprendre més, que a la caverna de Plató, el Sr. Grey avui hi té una cambra obscura de jocs eròtics.
Dedico aquesta inutilitat a aquells que hi veuen més enllà del seu melic, que no busquen meitats de taronja com en aquell concurs de Jesús Puente dels anys noranta. A aquells que perden el temps reflexionant sobre la naturalesa de l’amor en un banquet o potser a aquells per qui l’amor no és res més que un palíndrom que et du a Roma, allà on duen tots els camins, fins al teu melic. I com demana Aristòfanes en el Convit:
-Prudència, no sigui cas que una nova divisió ens converteixi en figures de relleu, amb un nas migpartit, amb un sol ull i sostinguts per una sola cama.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s