La gerra de Pandora

pamdoraUna dona: aquest va ser el càstig que Zeus va enviar a la raça humana. Un regal de tots els déus per a la seva ruïna. La noia no venia sola. Com les desgràcies, va venir amb un altre regal, potser encara més enverinat. Alguns diuen que era una capsa, però no, era una gerra, un regal de noces, de part de Zeus.
A la dona en qüestió la van anomenar Pandora, la que té tots els dons o tots els regals, perquè en la seva confecció artificial tots els déus la van dotar de dons: Hefest la va modelar amb aigua i terra semblant a les deesses immortals, Afrodita la va fer bella i encisadora,  Atena li va ensenyar a teixir. Les Gràcies i les Hores la van guarnir amb collarets d’or i corones de flors. Finalment Hermes va posar en el seu cor la mentida i la falsedat.
La nostra Eva grega, ximple i desobedient, no va sorgir de cap costella, no va ser incitada per cap serp, ni va menjar-se cap poma. El mal i la mentida li eren intrínsecs. Ella soleta va obrir la tapa i es va carregar el paradís. S’havia acabat la vida feliç per als pobres mortals. Un dia que el seu pobre marit Epimeteu, germà de Prometeu qui havia robat el foc als déus, era fora del casal, Pandora va obrir la tapa de la gerra. Així van volar tots els mals i es van escampar per la terra la vellesa, el vici, la malaltia, la passió, la bogeria, la rancúnia, la fam… Espantada la va voler tornar a tancar, però només va aconseguir retenir l’esperança. L’única cosa que li quedaria a la humanitat. La dona però va ser el pitjor de tots els mals, segons el mite.
La misogínia és un altre dels meravellosos invents dels grecs, a part del iogurt i la filosofia. Gosses, porques, guilles, someres, eugues, mones… les comparacions amb els animals no ens sorprenen, vénen de lluny. Semònides, un escriptor de poesia grega del segle VII aC descriu molt bé el gènere femení en el seu “Iambe de les dones”. La dona que prové de la truja s’engreixa rebolcant-se en la porqueria; la que prové de la guineu no és de fiar; la de la gossa, udola per casa innecessàriament; la que ve de la somera és pacient i treballadora i no es queixa si li claven bastonades, però està disposada a fer l’amor amb qualsevol. La dona gata és desgraciada i nimfòmana; la de l’euga, refinada, ben pentinada, un veritable problema per al qui la té com a muller a no ser que sigui un rei; la de la mona, ridícula, només pensa a fer mal; la de la gossa, agressiva defensant els seus cadells… Hi ha però un tipus de dona que és treballadora i fidel, mare devota, aquesta prové de l”abella. Tot i que lamento dir-vos que en temps de Semònides ja havia desaparegut. Sigui com sigui, el poeta conclou: QUI ESTÀ AMB UNA DONA NO  UN SOL DIA DE PAU.
No és l’únic grec que pensava així. Filòsofs, escriptors de tragèdies i comèdies, polítics, tothom hi diu la seva. En el bressol de la democràcia les dones no tenien ni dret ni vot, com diríem ara. Fou a Grècia on per primera vegada a Occident es van formular les teories sobre la diferència sexual que avui anomenem, de gènere. Les dones no eren ciutadanes, eren propietat del seu kirios o senyor, que primer era el pare i després el marit. El dret atenès controlava fins al més mínim detall la vida sexual de les dones, establint que només podien tenir relacions amb els seus marits. Qualsevol acte sexual fora del matrimoni era castigat i podia comportar la condemna a mort, fins i tot si la dona era soltera o vídua. En canvi els homes podien tenir fins a tres dones: una esposa per a tenir-hi fills, una concubina per “la cura del cos”(per tenir-hi relacions sexuals estables, vaja) i una hetera, literalment una companya, una prostituta d’alt nivell amb una educació refinada que l’acompanyava als actes socials on concubines i esposes hi tenien prohibida l’entrada. Sens dubte, si volies estar al dia de què es coïa a Atenes, la millor opció era ser prostituta.
Només hi havia una cosa en què les dones avantatgessin els homes. O almenys això deia Tirèsias, un endeví grec, que va ser home i dona a la vegada. Es veu que una vegada va separar dues serps que copulaven i va quedar convertit en dona durant set anys. Coses que passen als mites. No patiu però que al cap de set anys va tornar a passar pel mateix lloc i va tornar a veure dues serps unides i va actuar de la mateixa manera, recuperant el seu sexe primitiu. Així durant una discussió entre Hera i Zeus sobre qui gaudia més durant l’acte sexual, Tirèsias, amb coneixement de causa, va afirmar que si el plaer experimentat es dividia en deu parts, l’home se’n quedava una, mentre que la dona, nou. Hera, veient revelat el gran secret del sexe femení, el va deixar cec com a càstig. Només per això potser ens paga la pena ser, com diu Plató, el sexe dèbil. Ves a saber si aquesta l’esperança de Pandora.
La inutilitat d’aquest mes va dedicada a totes les dones: adorables gosses, ruques, porques, mones, gates, abelles, no gaires que ja sabem que estan en perill d’extinció. I a l’esperança, aquell darrer mal o aquell darrer bé, segons es miri, l’últim que es perd, que ha quedat al fons de la gerra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s