La professora cadàver

novia cadaver

Ullerosa, té un caminar decadent, a punt de desmanegar-se, com una mena de titella articulada que es mou animada amb tècniques d’stop motion. El seu estil pot ser dòric, jònic o corinti, però en tot cas és una dona clàssica, molt clàssica. La pell li brilla embalsamada amb el perfum dels llibres plens de totes les inutilitats que ha après durant la vida. Fa anys que està a l’institut, però sempre està igual. Sembla haver fet un pacte amb el diable o amb el mateix Hades. Insepulta i atrapada entre el món dels vius i el dels morts, deambula pels passadissos d’aquell infern on ella s’hi sent com a casa. Especialista en llengües mortes, no pot parlar si no és amb els seus morts romans o grecs, imaginant diàlegs impossibles i anacrònics.

Busca i excava a terra coses oblidades: trossos de cossos desmembrats, un cap, un dit o un braç, ceràmica, cascs, un poema en un bocí de papir… Qualsevol resta o residu de la vida d’altri, que estudiarà, catalogarà i col·leccionarà en museus del món. Es complau de llegir làpides, aforismes o màximes oblidades. Parla de coses passades, escrites a la pedra o en llibres antics i dona tombs sempre al mateix, ensopegant cada vegada amb la mateixa pedra, a la qual segur hi trobarà alguna inscripció llatina o grega o si no, l’hi adjudicarà alguna història o mite.

La seva batalla està perduda, ho sap, i s’hi rabeja. Només li interessa l’honor i la satisfacció d’una derrota amb dignitat i orgull, com ho farien els seus herois tràgics grecoromans. Ja no hi ha ni queixes ni laments: ho ha comprès, per fi. I no està sola del tot, hi ha altres professors cadàvers com el de filosofia o el de literatura universal o el de català, que ja té un peu a l’altre barri. A més, en aquest cementiri d’aules també hi ha trobat un estol de petits zombies encantadors que la seguiran en un compromís etern.

Diuen que  la professora cadàver, un dia de finals de juny va baixar al soterrani  de l’institut a buscar una vella màquina de diapositives que ningú volia i que ja no la van veure mai més. Alguns diuen que va marxar amb el professor de matemàtiques i d’altres que se’n va anar amb la d’història de l’art. D’altres que va morir al fons del soterrani i que de tant en tant encara se la sent recitar en grec fragments de l’Odissea. Però el que ningú no sap és que cada u de setembre torna a sortir per seduir i captar nous adeptes a la causa perduda, decadent i inútil de la cultura. I aquest és el càstig etern que reben tots aquells a qui sedueix, el compromís que ella ha adquirit amb el més enllà, un treball ingent però dolç que ha de fer per haver descobert la utilitat de l’inútil.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s