Deures d’estiu

maquina microfilm

És dilluns. Arribo al monestir de Poblet. No hi ha autocars avui a l’aparcament ni tampoc massa gent, pocs turistes. Prenc cafè al bar de l’entrada i vaig tirant cap al Palau de l’Abat,  que he quedat amb la directora de l’Arxiu Tarradellas per una recerca documental que m’han encarregat. Aquest estiu m’he autoimposat deures. No sé si per deformació professional, per aquesta planificació de tot el nostre temps d’oci que ens fa organitzar fins i tot les vacances o per l’horror vacui que experimentem algunes davant de dos mesos de vacances i dotze hores de fills i plats a l’aigüera. A priori sembla un marc incomparable i completament idoni per practicar la desconnexió, el mindfulness, el descans, dormir una nit sencera, escoltar el silenci i trobar-te amb tu mateixa. Ja ho veurem. Calma. Respiro fondo i vaig cap a l’arxiu. No hi ha ningú. Com era d’esperar.

Mirar microfilms posa a prova els teus nivells d’estrès. Si els passes molt de pressa et mareges com una sopa. Poso el cap dins aquella maquinota i em sento com si fos dins d’un assecador de cabells de perruqueria però sense rul·los. A poc a poc la vista es va acostumant als pergamins i la lletra del segle XII se’t va fent intel·ligible. La paleografia també et posa a prova, però els exàmens que he corregit al llarg de la vida m’han ajudat a familiaritzar-me amb tot tipus de lletres. Després d’unes hores de recerca em ve la gana. Vaig recollint i em topo amb el nou abat que ha pujat a l’arxiu a parlar amb les arxiveres. Baixo cap a l’hostatgeria, on dormiré, no a la interna, perquè com a dona hi tinc vetada l’entrada. Per deixar les coses a la nova i moderna hostatgeria, passo per davant la sala de conferències i veig unes monges que escolten una conferència del pare Lluc Torcal, un dels vint-i-vuit monjos que viuen a Poblet, un jove de 45 anys, llicenciat en ciències físiques, doctor en filosofia i especialista en física quàntica, que va ser prior del monestir fins a l’any passat. Penso que és millor dinar a la cafeteria que al restaurant hi haurà totes aquestes lloques. A fora em topo amb un parell de ciclistes i un excursionista que deuen fer la ruta del Cister.  Després arriba un altre senyor amb un ordinador. Potser és escriptor, perquè escriu, però qui sap, qui és qui. Un cartell anuncia el menú que mengen els monjos per si vols menjar el mateix que ells. Avui dinem tots pollastre al forn i una poma. Auster i frugal.

Pujo les coses a l’habitació. Hora de la migdiada. Per la finestra m’arriba la remor de les fulles dels castanyers que mou l’aire fresc de la tarda. No hi ha televisor: una Bíblia i l’horari de les celebracions espirituals. A la pàgina web el reclam per a les habitacions resa “amb aquestes vistes i un bon llibre no cal res més”. Tot i així l’hostatgeria no s’ha pogut escapar del consumisme i de la llei de l’oferta i la demanda. Ofertes i packs “Poblet Experience“: fer marxa nòrdica pels paratges naturals, anar en burricleta, contemplar el cel de Poblet o observar les abelles, per exemple. Altres reclams com licors monàstics, vi de les seves vinyes, cosmètica natural, infusions d’herbes del bosc de Poblet, a més de publicacions, o de CDS com el de La Capella Reial… un merchandising que Déu ni do. Recordo que vaig conèixer el pare Lluc precisament l’any passat en un dels concerts indispensables que Jordi Savall fa a l’agost dins del Festival de Música Antiga de Poblet. És un personatge interessant i un dels culpables de la modernització del monestir.

Potser massa descans i massa silenci. Ora et labora, penso. Surto a fer un tomb. Una visita obligada al monestir i a les tombes reials. Després de les vespres i abans del toc de queda de les 9, els monjos amb el seu hàbit cistercenc gaudeixen de cert oci. Un camina pel pas de guàrdia del recinte emmurallat de Poblet, com si levités, una altra parella de monjos seu al marge del camí mentre passeja un gos i la fan petar una estona.  Sento l’angoixa de la desconnexió i del dolor de la bellesa. Hi ha com una sensació de fi del temps. Un nus a la gola. El capvespre es tenyeix de vermell i el sol que es pon canvia el color de les pedres mil·lenàries. Un mar de vinyes, robustes i velles abraçades en renglera. En aquesta ciutat-estat emmurallada, autàrquica com una polis grega és fàcil crear-ne una d’ideal com la que volien els filòsofs de tots els temps o els hippies de les comunes. Tothom hi té la seva funció i tothom compleix les normes, hi ha uns límits reals. Fora d’allà tot és més difícil.

De 9 a 5 no se sentirà res. Només silenci. A les cinc del matí em desperten bruscament les campanades.  Encara és negra nit. A qui se li acut? Penso. M’hi torno a girar. Però em costa adormir-me. I em van tornant els dubtes sobre la idoneïtat dels deures imposats. M’aixeco i em dutxo, sense saber encara que potser serà l’experiència més mística que tindré. Me’n recordo del pare Lluc (espero que no sigui pecat això) i també del noi de recepció que em podria haver avisat mentre lluito amb el mànec de la dutxa que s’ha convertit en una mena de monstre incontrolable que té vida pròpia i que no aconsegueixo vèncer. Finalment quan para quiet, la dutxa és igual com si et passessin una kärcher per damunt del cos.  Un dolor físic amb una mena de cilici modernitzat que t’allunya de tota temptació. Apassionant, sí, senyor.

Quan faig el checkout m’adono que venen el mànec ionitzat. Ara ho entenc tot. Me l’hauré de comprar. Passejar per la platja o caminar per la muntanya es veu que té el mateix efecte, però malauradament no sempre tenim temps. A més de benestar, hidratació, reducció de l’ansietat i relaxament dels músculs contribueix a l’estalvi d’aigua i no es necessita sabó. Una ganga. Precisament una de les pedres de toc del pare Lluc que ha convertit el monestir en un exemple de sostenibilitat i ecologia. Responsable d’una nova gestió de l’aigua, de la instal·lació de plaques fotovoltaiques, de jardins amb vegetació autòctona, d’un hort ecològic… Una smart city patrimonial i espiritual ideal.

Estic preparada per tornar, carregada d’ions positius i dels documents que necessitava. Mentre condueixo penso en microfilms i micromoments. Potser la desconnexió ha estat massa brusca i vint-i-quatre hores no són suficients. Potser necessito més deures, més exercicis espirituals i més experiències religioses, ahhh!, i una dutxa ionitzada. Deu ser qüestió de perseverança. Microsteps, que en diuen ara. A poc a poc.

Anuncis

4 pensaments sobre “Deures d’estiu

  1. Excel·lent relat, Txell. Cada detall és significatiu per interpretar aquesta creació (que pot ser un episodi real o inventat, tant és). M’ha recordat el que diu Svetlana Aleksiévitx: «No hi ha fronteres entre fets i ficció, tots dos se solapen. Els testimonis no són imparcials. Quan conta una història, la persona crea, lluita amb el temps, com l’escultor amb el marbre. És un actor i un creador».

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s