Hermètic

hermes

Com cada diumenge, el Joan havia sortit a passejar, amb la seva família, fins a la Boca de la Mina. El seu mas era a tocar. Pujava per l’avinguda del Comerç i un cop allà, sempre repetia el mateix ritual: comptava els onze pilars de pedra que tancaven el passeig, fent un saltiró. Després passava a saludar el lleó de la font, s’hi aturava un moment i fins al capdamunt, on era habitual trobar la senyora Maria, que venia paperines d’anissos amb un bon got d’aigua ben fresca de la mina. Era un paisatge conegut i amable.

Aquella tarda de diumenge, però, era especial. Hi havia visites al mas. Parlaven de coses de grans, així que ell va demanar a la mare si podia anar una estona a jugar al passeig, sol, que ja era gran. La mare va assentir, però no sense advertir-lo dels múltiples perills que podria córrer. Sempre les mateixes recomanacions:
—Prohibit anar a la bassa del molí, prohibit parlar amb estranys. Ah… i prohibit embrutar-se la roba de mudar.

Disposat a gaudir d’aventures i estarrufat per la responsabilitat d’emprendre sol aquell repte, va agafar un pot de conserves buit, per posar-hi les culleretes que caçaria a la mina o al rec i altres tresors que descobriria sense embrutar-se la roba de mudar de diumenge, tal com havia promès. I abans que es fes fosc, tornaria cap a casa. Així doncs va pujar per l’avinguda del Comerç, va entrar al passeig i va comptar un per un els onze pilars fent el saltiró corresponent. Una colla de licènids blaus que volaven prop d’un toll de la font del lleó el va distreure del camí. Va fer cap a un rec ple de granotes, culleretes i quatre sabaters. Estava tan enfeinat, acabussat caçant aquells petits monstres, que no es va adonar que el cel s’havia tapat i havia començat a ploure. Havia perdut la noció del temps i se li havia fet tard, molt tard.

No sabia on era. Estava perdut. Mirava al seu voltant i les teulades s’havien tenyit de colors, les reixes feien unes formes molt estrambòtiques i semblava que es caragolessin com una fumera gegant que sobresortia a la llunyania. Fins i tot els arbres eren estranys, en sentia la remor i els esgarips d’un mussol. Llavors va recordar que hi havia onze pilars de pedra fins a l’avinguda i va començar a comptar amb l’esperança de situar-se una mica, a poc a poc, saltant enrere:
—Onze, deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos…

 

I quan anava a comptar l’últim pilar, va caure en un forat. No veia res i encara menys la sortida. Però almenys allà dins no hi plovia. De quatre grapes i a les palpentes va notar el relleu d’una rosa esculpida a la pedra i l’amagatall es va obrir. A través d’aquella boca de rec es va arrossegar fins a sortir a la Boca de la Mina. Estava salvat. Però de sobte, un llamp va caure esquinçant el cel de dalt a baix i va trencar la foscor amb una imatge esgarrifosa: dues serps enormes que li sortien a l’encontre. El seu crit va ressonar al mateix temps que el del tro que va arribar només tres segons després i llavors va notar la mà d’un home a l’espatlla. No era un home normal, havia de ser una mena d’heroi o de déu sens dubte, perquè va ensenyar una vara a les serps, que van parar de barallar-se i s’hi van caragolar. El noi, espantat, tremolava de por. L’home li va fer beure una mica d’aigua de la mina i li va agafar una son dolça com els anissos de la Maria. El va aixoplugar amb la capa que duia. Li va semblar que tornava a casa com si volés i que aquell home amb sandàlies alades el deixava dormint al llit, tapat amb capa i barret. Sentia de lluny la veu dels pares donant-li les gràcies. Però estava mort i rendit d’aquella aventura tan intensa.

 

Quan va tornar a l’escola, uns dies més tard, li deien que des que li havia caigut el llamp tan a prop no era el mateix. No sabia si el que li havia passat era veritat o ho havia somiat. Però el cas és que no podia deixar de veure el rostre d’aquell home. Veia senyals per tot arreu. A la paret del pati de l’escola, que abans havia estat una casa dels seus avantpassats, hi va veure un relleu d’una mena de déu que anava abillat igual que l’home que l’havia salvat: barret, sandàlies alades i una mena de vara amb dues serps caragolades i unes petites ales. Va decidir preguntar-li al seu amic Pere, que era un setciències, qui era aquell home i ell immediatament li va dir que era un déu que els grecs anomenaven Hermes i els romans Mercuri, protector dels comerciants, els camins, els ramats i els lladres i que la vara es deia “caduceu” . Però això no es va acabar aquí: continuava veient senyals. Una tarda, va veure en un balcó del carrer Santa Anna la vara que tenia aquell nom tan estrany. L’endemà al matí va acompanyar al pare al banc i mentre s’esperava a la porta va aixecar el cap i el va veure allà, mirant-lo de fit a fit. Semblava una broma. Una tarda que jugaven a la plaça de l’Ajuntament també s’hi va fixar, que era a l’escut de la façana. No podia ser: aniria altre cop a l’avinguda del Comerç a veure si se li tornava a aparèixer.

L’endemà va tornar al passeig de la boca de la mina per l’avinguda del Comerç, i justament allà va invocar el déu, considerant que era ell lloc més idoni. Però qui se li va aparèixer va ser un home, que li resultava molt familiar. Del bastó d’avellaner li penjaven unes cintes que només un ximplet podria confondre amb serps. No duia cap casc, sinó un barret de palla i unes espardenyes de pagès, sense cap rastre de les ales. Ningú no sabia qui era, aquell home tan enigmàtic: Alguns deien que era un boig que s’escapava del manicomi i envestia els nens i els atemoria; d’altres que era el saurí que s’encarregava de girar l’aigua de la mina; d’altres que era el marit de la Maria, la dels anissos o un vell masover. La seva vara no tenia cap poder, ni feia sortir les aigües, ni amansia les feres. Però tenia la impressió que en podria aprendre moltes coses d’aquell home. Així que hi va tornar cada tarda. Primer, el saludava de lluny, després s’hi acostava i s’asseia al seu costat, a la vora del marge o d’algun rec. I, a poc a poc, van començar a parlar. Parlaven de les coses del cel i de la terra. De les aigües i dels recs, de les muntanyes i dels camins. I durant aquell estiu es va convertir en el seu deixeble, un petit aprenent que aspirava a saber-ho tot sobre l’univers. Fins que un dia aquell home li va explicar un secret: que tothom tenia poders, només era qüestió de descobrir-los. I llavors van enlairar-se tots dos i van volar, cel amunt fins a Castellvell, des d’on van contemplar el campanar de Reus asseguts al Puig de’n Cama. Allà li va fer un regal molt especial i mentre li donava, li va dir.

—Tothom té algun secret, Joan, i els secrets s’han de guardar ben tancats, en un lloc ben hermètic, li va dir fent-li l’ullet.

Després d’aquell dia ja no el va tornar a veure mai més. La mare li va dir que s’havia mort. Però ell li deia que no podia ser, que era un déu, que l’havia salvat i que tenia una capa que el feia invisible i unes sabates que podien volar.

—Quines xim-ple-ri-es, deia la mare, quin cap més ple de pardals, què en farem de tu? Sempre amb el cap als núvols. Sabates alades i una capa invisible? Que no veus que no són res més que unes velles espardenyes de pagès i un barret de palla per caminar i protegir-se del sol? Xim-ple-ri-es, repetia fent anar el cap.

En Joan somreia i pensava com n’eren de ximples els grans. Mirava el seu pot incomprensible, enigmàtic i completament hermètic on guardaria el regal secret més important de tota la seva vida: unes petites ales invisibles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s