Tàrracvs

IMG_renwuvEl vaig anar a trobar a un pavelló de les rodalies del Camp, discret i allunyat de la capitalitat de la província, i em vaig introduir al seu vestuari gràcies a les complicitats d’algunes col·legues d’ofici, la identitat de les quals no puc destapar. Per destapat, Tàrracus, que esperava que algú l’ajudés a ajustar-se el vestit. No se’m podia presentar millor oportunitat. Des que vaig veure la mascota que representava els Jocs del Mediterrani que havia volgut saber qui s’hi amagava a dins. Aviso, aquest article és un spoiler i no se’n recomana  la lectura a nens o romàntics.

Entro al vestuari i m’ofereixo voluntària per pujar la cremallera. L’observo mentre parlem. Ben plantat, amb la barbeta retallada, abdominals pronunciats, algun tatuatge no recordo on. Pit (sense pèl) i els braços prou musculats per aguantar el pes del caparrot del ninot, que afortunadament ara és tres vegades més petit que com era en un principi. Em sento una mica com quan vaig anar a tornar-li el tanga a l’home vestit de romà que va venir al meu comiat de soltera i el vaig haver d’ajudar a treure’s la cuirassa. Afortunadament, els nens esperen a les grades i només tenim el temps just per mantenir una conversa a mig vestir. El veritable nom de Tàrracus no és ni Fuscus, ni Eutyches. Es diu Josep. I és de Lleida, establert a Tarragona des de fa uns anys, on codirigeix una reputada acadèmia de ball. Va accedir al càrrec a través d’un concurs. Res d’endolls. Fa calor al vestuari i suem. Em comenta, aguantant-se el vestit a l’altura de la cintura, que li han posat un ventilador dins del caparrot. S’agraeix, penso, tenint en compte l’agenda que l’espera i les múltiples actuacions que haurà de fer sota un sol de justícia. Li pregunto com s’ho farà els dies dels Jocs i em comenta que un exèrcit de Tàrracus-ballarins de la seva escola es multiplicarà per totes les seus del Camp.

Tàrracus ni parla en llatí ni en grec, de fet, ni parla. Diu el Josep que les mascotes no parlen. No m’ho havia plantejat mai. Llàstima perquè mira que en podria dir de coses. I grosses. Ens interrompen. El públic està a punt. Pujo la cremallera amb determinació i l’ajudo a posar-se el caparrot. L’observo des de les grades. Els nens canten la seva cançó. Res d’epinicis de Píndar, un himne coral que no fa referència a la ciutat de Tarragona. Els moviments de mímica són excel·lents i l’animació amb ell està garantida. Només li calen dos cops de maluc, a ritme del swish-swish de la Katie Perry i el públic embogeig. Es nota que sap ballar. Ens acomiadem fent-me anar la mà de lluny, he de tornar a la feina i no puc anar a abaixar-li la cremallera.

Al cap de dos dies ens trobem a les Gavarres, a Tarragona. Estàvem esperant a la cua d’un concorregut establiment i se’m va estar a punt d’escapar un: Tàrracus!!!!!  Però no vaig voler desvelar la seva identitat. Ens vam mirar fixament còmplices i vam somriure. No sé ben bé quina ha de ser la funció d’una mascota. Tàrracus té aquesta cosa tan nostrada del capgrós i el gegant, el cap de la nostra ‘vellana del camp, el color groguenc de la pedrera de Santa Tecla. El mar Mediterrani al casc, la senyera a la crinera i al puny, el mocador dels castellers. Una idea d’un xiquet de la Selva del Camp de tretze anys, l’Aleix Girona que entre més de 10.000 dibuixos ha servit d’inspiració per al dissenyador Jean Jullien, que va convertir la Torre Eiffel en el símbol de la pau el passat 2015 després dels atemptats a la capital francesa.

A mi m’inspira certa tendresa.  Em preocupa la seva mirada perduda i aquell somriure de circumstàncies. El Josep em va dir que del que n’estava més orgullós era d’haver posat l’ànima al ninotet. Diuen allò que els ulls són el mirall de l’ànima i Tàrracus reflecteix perfectament aquesta ànima perduda d’una ciutat que no sap cap on va. Penso en el llegat que deixarà la mascota. Tàrracus té samarretes, gorres, tasses i imants amb la seva imatge. Més enllà del peluix que també es regala als guanyadors, em quedo petrificada amb el crazy hat, per a adults i per a nens: una mena de casc pelut com el de Tàrracus que deu anar a joc amb el ventall amb la seva imatge, si no vols suar com un poll. També m’impressiona la guardiola de Tàrracus, molt català i molt educatiu per a la nostra canalla.

El producte estrella és però el clauer antiestrès. Ni fet expressament per a mi. Perquè no saben l’estrès que m’agafa cada vegada que pronuncien Tarrácus enlloc de Tàrracus i Tarráco enlloc de Tàrraco. Potser ni aquest llegat ens haurà deixat. El d’aprendre a pronunciar correctament el seu nom i el de la ciutat que representa. Això sí, tots a repetir tòpics i més tòpics i el discurs hipòcrita i gastat de la interculturalitat del nostre mar. I de reprogramar, amb l’excusa de l’esperit olímpic, una sèrie d’activitats culturals que són un veritable maremàgnum. Somnis de pedra i aigua, en diuen. Veient com es van desenvolupant els jocs, el clauer antiestrès de Tàrracus serà el llegat més productiu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s