L’auliva

 

640px-Acropolis_of_Athens_01391

 

No hi ha aulives. Hi ha arbres que no en tenen ni una. Enguany la collita és dolenta. Fa dies que pel poble no es diu altra cosa. Tots els pagesos han fet només un 20 % del que solien fer cada any. He anat a buscar ma filla a casa del Francesc Baiges que, a part d’amic, és l’actual president de la Cooperativa del poble, el més jove que ha tingut mai durant els 75 anys que fa que existeix. Al Francesc això li ve de família. Enginyer agrícola d’ofici, va deixar la seva plaça de funcionari per portar les terres de la família. Son pare, que va ser president de la Cooperativa i també president de la DOP Siurana, n’estaria molt orgullós. En parlem una mica mentre les nenes juguen. M’explica que aixó ja és normal, que els últims anys les collites van ser excepcionals i, a més a més, hi ha hagut sequera tot l’any i uns mesos finals de massa aigua. Malgrat això, les vendes no paren aquests dies a la Cooperativa. S’ha celebrat la fira de l’oli a Reus i la setmana vinent es farà a Tarragona.

L’oli de raig torna boig a tothom i el que abans era només un producte que consumien els pagesos i els propis productors a casa seva ara és el producte estrella. Sembla que per fi podem exportar l’oli a Catalunya, com deia son pare, i els principals consumidors serem els d’aquí. Encara continuen les exportacions, a Itàlia sobretot i a Bèlgica, amb qui m’explica el Francesc que tenen un projecte molt interessant d’experiències gastronòmiques, amb qui han fet uns bombons de xocolata. Volen venir aquí a fer l’auliva.

Potser jo també podria fer el mateix. Ho hauré de proposar a mes germanes i a ma mare i fer visites per als turistes com fan al Centre d’Interpretació de l’Oli de Riudecanyes. Al nostro tros hi ha el molló del terme que marca el límit entre Montbrió i Cambrils i en paguem mitja contribució a cada municipi. De turistes no ens en faltaran. Els donarem arpes, pintes, borrasses, senalles i que vinguin a esquerrar una mica. Si volen que es facin carn a la brasa en un bidó vell i que pixin a la intempèrie. Ni a Supervivientes. Una experiència d’aquelles autèntiques i orgàniques.

Dissabte vaig baixar ma mare al tros a buscar unes quantes aulives per recaptar. La fórmula de les seves olives en recapte és com la de la coca-cola i les eines que utilitza, tecnologia punta. Necessites una ferrada i un paraigua. Et poses sota de l’arbre que tingui les olives més maques, de la mida que t’agradin, i les fas caure dins el paraigua que has plantat al revés, aguantant-se pel mànic en una de les branques de l’arbre. Després de 8 dies en aigua, tornem a buscar la sajolida que tenim plantada a la vora de la bassa, herba essencial per a les olives de casa nostra. Ja es poden posar en l’aigua aromatitzada. Per nou mesures d’aigua, una de sal. O hi poses un ou a dins i quan suri ja n’hi ha prou, de sal, i ja tenim aperitiu per a tot l’any.

Ja fa uns anys que les hem donat a fer, les aulives. Mon pare ens va deixar un tros amb tres-cents olivers, que havia plantat ell mateix i que esperava poder cuidar quan es jubilés. L’últim hivern abans de morir esquerrava assegut en una cadira perquè les cames, que l’havien vist pujar i baixar muntanyes per caçar o al rovelló, ara no l’aguantaven. Tres-cents arbres, una vídua i tres germanes, les xiquetes del cal Tobies. Els primers anys, tothom baixava a l’auliva. El tros feia goig. Família, amics, tots per donar un cop de mà. Una taulada de gent. Carn a la brasa o alguna cassola que feia ma mare i per postres sempre vellanes i metlles. Amb el cafè, unes gotes per aguantar les dues hores de tarda.

Les dones a estendre borrasses, i vinga a barallan’s, que quan bufa el nostro mestral, la borrassa de la banda de baix va sota i l’altra per damunt perquè el vent no te l’arromangui. No ho he entès mai. Que si «no veus que va pel damunt i no per sota, que posis una pedra a la soca que fa vent». Els homes mentrestant dalt del cavall fent els alts amb les pintes i naltros a baix repassant els baixos, pentina que pentinaràs amb les grapes. Torna a arrosegar les borrasses i amb les senalles plega-les, bada bé el sac i aboca-les. I sempre el mateix, que si «t’has deixat lleganyes, lleganyosa», que si «no les pelsiguis que ja no caldrà fer oli»…. I després a la nit a casa, després de treure’t aquelles quatre capes de roba dels anys noranta, només aulives i més aulives quan tancaves els ulls.

Les collites eren excepcionals i els nostres olivers havien arribat a fer fins a quinze mil quilos d’aulives. Tot passa. Però quan veus el raig de l’oli nou i el tastes damunt la llesca de pa torrat, te n’adones que ha de ser per força un miracle o un regal dels déus. A Atenes, a l’acròpolis, a un dels complexos monumentals més importants que ha donat la història de l’art, dedicat a la deessa Atena, hi ha plantada, a l’Erectèion, una olivera que també ha esdevingut un monument. Deixeu-me que us n’expliqui la història breument: dos déus competien pel lideratge de la ciutat. Eren Posidó, déu del mar, i Atena, deesa de la saviesa. Tots dos van oferir un regal als habitants d’aquell lloc. Posidó una font d’aigua salada i Atena, l’olivera.

Per a cada poble i per a cada casa, el seu oli és el millor oli del món. El nostre va rebre aquest premi l’any 2001. I les teles van anar cap al tros del Josep Ferré a l’Horta Vella i el Josep, amic i veí, tot estarrufat i maquillat va dir aquella frase que va fer mític  l’oli «Montebrione». En cada raig d’oli hi ha una mica de cadascú, d’arbres amb història, plantats per homes que estimen la terra. L’oliver és un arbre intel·ligent, no com l’ametller. A la tardor l’oliver decidirà si els borrons esdevindran fruit o brot. Abans que morir decidirà deixar anar els fruits i així sobreviure anys i anys, arribant a ser l’arbre més vell d’Europa.

El conreu de l’olivera és un conreu d’alternança girada. A la Palma d’Ebre, per exemple, enguany tenen una collita excel·lent. L’any passat van haver de fer intercanvis amb la nostra coperativa perquè no tenien prou producció. Potser ho haurem de fer naltros perquè aquí a la plana enguany no hi ha olives, però sí als pobles de muntanya de la denominació d’origen Siurana. Proposo també, posats a fer, un altre intercanvi: entre Ulldecona i Atenes. Que els d’Ulldecona els regalin una olivera d’aquelles monumentals als atenesos, que la que hi ha a l’Acròpolis entre les cariàtides no té gaire pinta de ser un regal dels déus de més de 2000 anys d’antiguitat i els atenesos ens plantin l’Erectèion a Ulldecona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s