D’ANADA I DE TORNADA

laberint creta

Brossa  es va caracteritzar per  transgredir la funció del poeta  que per a ell anava més enllà de la de fer versos. En el fons, desconstruint el vers, arribà a l’expressió més pura.  Etimològicament la paraula prové del llatí «solc» i, per extensió, cadascuna de les línies d’un poema. Intrínsecament, el  vers conté, doncs, el lexema del verb «vertere», que significa girar.

La funció d’un poeta no és molt diferent en un inici de la del llaurador. A l’antiguitat, tan a Roma com a Grècia i en altres civilitzacions com la sumèria o la hitita, es conreà un tipus d’escriptura que s’anomenà «boustrophedon», que en grec significa el gir del bou, perquè feia referència a la  trajectòria que formen a la terra llaurada una arada tirada per bous. Així com un llaurador, un poeta recrea el moviment de l’arada i l’escriptura esdevé bidireccional. Cada línia comença al mateix costat que ha acabat l’anterior però en direcció inversa. Fent un moviment d’anada i tornada.

 

Com a poeta visual que és, Brossa es preocupa per la percepció que el destinatari tindrà de la seva poesia. La seva acció poètica inclourà sempre  la idea de gir, no  només de retorn, sinó de canvi, perquè Brossa entén que la missió del poeta  ha canviat i en aquest viatge sí que no hi ha tornada. Com ell mateix afirma:

La poesia  experimental del nostre temps és la poesia visual. El poeta muda de codi; deixa el codi literari i s’expressa en un llenguatge que s’esdevé de la recerca d’una nova dimensió entre allò visual i allò semàntic.  El poema visual no és ni dibuix ni pintura, sinó un servei  a la comunicació. Un intent ben típic del nostre temps en què la funció de la imatge ha adquirit una gran importància. Això permet al poeta eludir la limitació de l’idioma i mudar de transport.[1]

Els versos de Brossa es disposen d’una manera sorprenent i les lletres, caòtiques i desordenades, amb la potestat de qui ha après i ara pot desaprendre, i proposa nous camins al lector, transcendint el jou del paper, monumentals i transitables. Palíndroms, jocs, laberints.

M’agrada observar la gent quan escriu. Com  cadascú es fa seu un alfabet, donant-li un caràcter propi. Veure com els nens aprenen a escriure lliurement i imaginativa. A propòsit d’això, Brossa critica les formes tradicionals d’ensenyament i afirma que:

Les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen. Podem aprendre de tenir bona lletra, però la naturalesa última de la realitat s’escapa al llenguatge… Moltes plagues són conseqüència directa de l’ensenyament a l’ús, que, naturalment, serveix per a llevar-se a l’hora oficial en qualsevol racó del món. Però, la resposta vàlida, la dóna el qui duu el fanal. Vull dir que a la vida hi ha els qui fan les coses i els qui en parlen… Els pedagogs es disfressen amb lletres, però en massa casos predomina una erudició negativa que dissimula una evident manca de fons, fins i tot de mentalitats ben equilibrades. Sí, aprenem a fer bona lletra, però ¿de què serveix el saber ni no porta afegida la dimensió de l’ésser? De ben poc.

Sempre ens han ensenyat que l’escriptura marca el pas entre la prehistòria i la història, però fins a la creació dels alfabets hi ha hagut un lent procés d’evolució en la comunicació escrita: pictogrames, ideogrames, logogrames, signes sil·làbics, fins a arribar als alfabets. Els grecs atribueixen a Cadme, germà d’Europa, que vivia entre els fenicis fins que Zeus va raptar la seva germana Europa, la introducció de l’alfabet a Grècia, així com també l’arada. Ara ja sabem que no és casual.  Tant si l’origen de l’escriptura es va produir en un sol lloc difonent-se cap a altres llocs, com si va sorgir independentment en diferents cultures,  la creació d’aquest invent revolucionari és gairebé un enigma. El fet que ordenem les lletres en tires alfabètiques, també ho és.  Potser es deu que el seu origen fou numèric, ja que moltes llengües no distingeixen números i lletres, com la nostra que va importar els números dels àrabs.

Sens dubte, l’alfabet té un punt de màgic, de laberíntic, d’ordre  i gairebé de fetitxe.  A Brossa li agradaven els laberints,  com el de Creta, on a part de les lleis de Gortina, que són una de les primeres inscripcions bustrofedon de la història, hi trobem també el laberint que Dèdal construí per tancar-hi el minotaure.

 

 

Detall d’un laberint de Brossa i d’una moneda de Cnossos, a Creta, on es representa el mític laberint.

Podem pensar mitjançant imatges, números, sons o sensacions, però la majoria pensem en paraules. Noms. Un títol no és més que un títol, afirma Brossa. No és el nom que fa la cosa sinó la cosa que fa el nom. Ens posem un nom per identificar-nos només en néixer i distingir-nos dels altres. És el primer que aprenem a escriure. Lletres, trens de lletres, camins de lletres; versos, reversos, universos. Una A gegant amb dues cames obertes, que és el principi i que ens porta fins el FI.


[1] Memòria feta el 9 de gener de 1984 a proposta dels arquitectes Esteve Borrell i Quico Rius per incloure a llur projecte d’urbanització del velòdrom d’Horta. Extret de Joan Brossa, Prosa completa i textos esparsos. Edició a cura de Glòria Bordons, Barcelona, RBA, 2013.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s