Venus Genetrix

 

venus espatllada.pngPorta unes sandàlies de taló d’agulla lligades al voltant del turmell.Pantaló estret negre i una blusa semitransparent amb les espatlles descobertes que deixa entreveure uns sostenidors de blonda negra. A fora és el primer dia de la onada de calor però nosaltres seiem formant un cercle amb una copa de vi a la mà, ben fresquets sota de la volta condicionada del CERAP. No sé quina era la idea del Ramon Margalefquan va convidar l’enòloga Sara Pérez a Riudoms en un acte que portava per títol De Sòcrates a Venus la Universal. De filosofia en vam parlar, però de Sòcrates, poc. Poc, a primera vista i de manera directa, perquè la conferència es va anar convertint a cada glop de vi en un diàleg socràtic, com si ens trobéssim en un simposi grec. Pero no parlaré de vins, no en sé, ni tampoc m’agraden massa. Parlaré de dones i d’una que m’agrada i força. Crec que tothom coneix la dona que fa vins al Priorat.

Vaig conèixer-la a Torroja del Priorat, l’any 2016 en una mena de bacanal disfressada de projecte de recreació històrica ideada pel fotògraf del territori Rafael López-Monné on apareixia retratada entre els costers de les seves vinyes com Erígone. Molt més guapa que jo, que hi feia un paper secundari embolicada amb robes de lli balderes per dissimular el meu embaràs, sostenint una safata amb un fal·lus de pedra. Però tornem a la protagonista, Sara. Com Erígone, filla d’Icari, que havia ofert hospitalitat al déu Dionís mentre viatjava per la terra portant als homes la vinya i el vi, a qui el déu va obsequiar amb un bot de vi i amb un nét, Estàfil, després d’haver-se enamorat de la seva filla.

A mi però em sembla més com una Venus. Una Venus universal i generadora de vida. Una Venus més grega, Afrodita, el nom de la qual significa escuma. Parlem de llevats i de fermentació i jo vaig imaginant la bromera del vi que es fermenta i l’escuma que els genitals d’Urà fan dins l’aigua del mar. Aquest misteri orgànic creador de vida i de vi. Un projecte de vida que com la pròpia Sara afirma ha fet en un territori, el Priorat, on va arribar sense petxina. Una història d’amor que es va materialitzar en una família, un vi, una filosofia de vida… en Venus. No crec que sigui casualitat que un dels seus vins porti precisament aquest nom. Un vi amb el qual s’apassiona en cada verema. Més tard crearia Eneas, el petit vi del celler, el fill de Venus per deixar pas a Dido, la bella Dido, enamorada d’Eneas, fill de Venus.

Continuem parlant del territori, del significat de ser pagès i de dones pageses, en un dia en què el territori se’ns crema per culpa d’un dels pitjors incendis dels últims vint anys. Ens preocupa. «Les xiquetes valen per estudiar i les xiquetes marxen dels pobles, cap a Reus, a Tarragona i a Barcelona. I no tornen. El territori es despobla. Les xiques no hereten les terres, perquè la figura de l’hereu encara pesa a pagès.»  Està una mica farta d’haver de parlar només de dones. L’han etiquetada, com els seus vins. Però és una càrrega comprensible i necessària que porta amb elegància per pionera, per tossuda i per valenta, pesada i densa com la seva feminitat. Sara diu que la revolució feminista serà ecofeminista o no serà. Parla d’altres dones que també fan vi, de pastores o d’hostaleres. Dones que han apostat pel territori i s’hi han establert. Fa poques setmanesa la Cartoixa d’Escaladei va tenir-hi lloc un altre simposi, aquest cop Internacional, Paisatge, Agricultura i Dona, impulsat per la Comissió del Paisatge i la Sostenibilitat del Priorat. Exemples positius, iniciatives innovadores i sostenibles.

Mentre condueixo cap a casa vaig rumiant com és una ecofeminista. Si portaria talons d’agulla o si aniria amb recalços. Se m’havia oblidat que he d’anar a tancar la bassa abans que s’acabi de buidar. Arribo al tros quan ja s’ha post el sol. He fet just. Han quedat dos pams d’aigua a la bassa perquè no es clivelli i es pugui netejar com cada estiu. Enguany fora de lluna, ja veurem si s’avivarà. L’hem buidat pel tub que va fins al rec on abans hi feia un petit hort perquè la terra es regui una mica. Fa més de 4 anys, des que va néixer mon fill petit, que no s’hi ha fet res. Crec que és el moment de tornar-lo a fer. Ja fa dies que em balla pel cap. La terra obre ferides, com em va dir un amic, i cal reconciliar-nos amb les velles ferides. Les nostres, les dels nostres pares i les dels nostres avis. Els pares de mon pare van comprar-se aquest bocí de terra potser cansats de ser sempre els masovers dels altres. El van espedregar i hi van fer un pou i una bassa. Hi anaven amb el carro i la mula. Mon pare no es va dedicar a la terra però en va arrencar els avellaners i hi va plantar poc abans de morir tres-centes oliveres que ens donen el millor oli del món durant tot l’any i molts maldecaps. Poca cosa més. No tenim tractor, ni eines, ni hereu. Tres pubilles i una vídua. He demanat al meu veí Josep si em pot llaurar aquest bancal. No sé si una ecofeminista pot fer els rebrots de les tomaqueres en biquini, descalça i amb els nens corrent entre els crestalls en plena canícula, però sí que sé que puja de la terra, d’aquell solc obert, un vincle íntim i biològic amb la vida; fins a l’úter, el ventre i el pit.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s