Lucrècia

 

Roma va ser el primer estat que es va autroproclamar República i hi va fer cap a causa d’una violació que va fulminar la monarquia per sempre. Aquesta és la història d’un rei, d’una claveguera i d’una dona. Benvinguts a Roma.

Els romans eren de per si antimonàrquics, però si hi ha una cosa que mai no li podran agrair prou a l’últim dels seus set reis, Tarquini el Superb, és haver ordenat construir una obra d’enginyeria que seria essencial i sense la qual no s’hauria pogut bastir la Roma actual: una claveguera. Les clavegueres d’un estat que es pensava arribar a ser tan immens havien de ser molt grans. Els romans sabien que els països importants necessiten d’una bona canalització de la seva pròpia merda. I en tindrien molta de merda, de corrupció i de crims. La Cloaca Màxima va ser la seva primera obra d’art. Una xarxa de clavegueres subterrànies al damunt de les quals s’hi va constituir la Roma monumental, la dels marbres blancs, la Roma del dret romà i la Roma de la cultura clàssica. Només als romans se’ls pot reconèixer la practicitat i la gràcia a la vegada per embellir tanta porqueria. Només a Roma les tapes de clavegueres poden arribar a ser tan belles que s’hi pot jurar amor verdader posant-t’hi la mà a dins.

L’altra gran obra reial la va protagonitzar el seu fill. Els historiadors romans expliquen que Sext Tarquini, mentre es trobava en campanya destinat a terres estrangeres, un dia, menjant i bevent amb altres soldats, es van posar a xerrar sobre les seves dones. Una manada d’homenots discutint sobre quina era la més virtuosa, la més honrada, la més fidel, vaja. Col·latí digué que sens dubte la seva Lucrècia era la més virtuosa de totes les dones de Roma. Sempre qui la té més llarga. I així, amb l’espasa desembeinada, Sext va anar a Col·làcia sense saber-ho Col·latí, el marit de Lucrècia. Aquesta l’acollí amb amabilitat i, després de sopar, el va acompanyar a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que no hi havia moros a la costa i que tothom dormia, un Sext ardent de passió es va acostar a Lucrècia, i, posant-li la mà esquerra sobre el pit, li va dir: “No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrècia va dir un no d’aquells que volen dir no. Però la inflexibilitat de la dona, lluny de dissuadir-lo, va servir perquè el patrici li comuniqués que si no feia bondat posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós. Davant d’aquesta vil amenaça, va cedir. Una vegada va haver marxat Tarquini, Lucrècia va enviar a cercar el seu pare i el seu marit i els va explicar el que havia succeït. Es va treure un ganivet que tenia amagat sota el vestit, se’l va clavar al cor i, lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. El to dramàtic amb què Titus Livi ens ho explica en els seus Orígens de Roma no va passar desapercebut a Shakespeare que en farà una meravellosa tragèdia. Encara faltaven algunes escenes més impactants, com quan Brutus treu el ganivet del cos de la noia i amb la sang encara gotejant jura a lo Escarlata O’Hara posant els déus com a testimoni que mai més governarà cap rei a Roma i que expulsarà el rei i  la seva maleïda estirp.

La passejada del cos mort de Lucrècia amb discurs final al fòrum coronen el desenllaç d’aquesta història. Els dos sediciosos, agitant una multitud revolucionària, es pregunten com pot ser que els romans haguessin designat un imbècil perquè dirigís la cavalleria. Tal qual ens ho diu l’historiador. La turba tumultuosa decideix expulsar-los per sempre en assemblea sobirana i escull com a cònsols de la primera República de Roma a Luci Juni Brutus i Tarquini Col·latí, el marit de Lucrècia.

La història de Roma no està mai exempta de crims, sang i maldat. Hobbes afirmarà segles més tard que a part d’un llop per a l’home, l’home és competitiu i violent per naturalesa. Precisament la paraula violència i la virilitat deriven de la mateixa paraula llatina que significa “força”. D’aquí venen altres paraules amb el mateix lexema com vigor, Viagra o aquell potent detergent Vim, capaç de netejar vàters, clavegueres i tota mena de merda. Ja ho veieu, tot lliga. La paraula per dir home en llatí “vir” també té aquest lexema. El vir romanus és un guerrer, com el del primer vers de l’Eneida, un home fort i armat, típic de l’heteropatriarcat.

Hi ha una paraula interessant que també deriva d’aquest lexema: la virtut. Abans que el pensament cristià l’apliqués a la dona i la moralitzés també significava “força”. Precisament la força que Lucrècia va tenir per explicar què li havia passat i després clavar-se una daga. Lucrècia se suïcida i és el seu victimisme qui la mata. La por a no ser creguda, al judici popular, al tribunal públic, a la vergonya i al què diran. Amb la seva mort deixa el poder en mans dels homes. Com sempre.

Se’n parla poc de la veu de les dones i del seu poder en l’antiguitat i una de les poques que ho fa és la historiadora i divulgadora del món romà, catedràtica de Cambridge, amb un premi Princesa d’Astúries i estrella de la BBC, Mary Beard. Fa uns mesos va estar a Barcelona, a la Fira del Llibre en català, presentant les seves recents dues conferències publicades per Arcàdia. Era una tarda plujosa de setembre que no convidava massa a passejar ni a comprar llibres, però la meva amiga Pineda i jo vam acudir-hi entusiasmades, no podíem faltar-hi. Poques persones a la sala, la majoria dones (esclar) i algun home.

Estic d’acord amb l’autora que a les dones de l’antiguitat se’ls és permès només de parlar quan ho fan o com a víctimes o per defensar les seves llars. I també en què sobre el que va passar amb elles no en sabrem mai res del cert, ja que la veu de la dona en el món antic ha estat escrita i interpretada per homes. Podem intentar atansar-nos al rol de gènere i al paper de la dona en particular més que a les dones reals, perquè “aquestes dones reals en gran part les hem perdut”. Precisament si excloem les relacions entre divinitats i entre divinitats i humans i ens centrem en dones de carn i óssos, la llista de les #meToo clàssiques donaria per molts articles. Algunes van poder i voler denunciar-ho, però d’altres van veure silenciades la seva veu, bé com Lavínia a qui van tallar-li la llengua perquè no parlés o Cassandra, condemnada eternament a que no la cregués ni déu. Presents a la història de l’art, a la mitologia, al cinema, les hem acabat convertint en estereotips i clixés que s’han acomodat dins el nostre imaginari col·lectiu. Però el gest de la dona que va portar la República vull pensar que no és en va. Ni el seu cos mort, violat, de màrtir, passejat per Roma. M’agradaria pensar que la virtut i la força de la dona són presents en el naixement de la República, així com la llibertat i la igualtat. No parlo d’una república de dones, sinó una en què les dones sentin d’una vegada per sempre i d’una manera real i directa representat el seu poder, el seu vot i també la seva veu.